MENU

23 març, 2010 Comentaris (0) Visualitzacions: 45 Cinema Jordi Camps










Aprofitant que un cinema de casa nostra ha decidit recuperar, i reestrenar com cal, Inglourious basterds (Maleïts bastards), de Quentin Tarantino, no ens hem pogut estar d’aprofitar l’ocasió per reivindicar la que per a nosaltres és, sense cap mena de dubte, una de les pel·lícules de l’any (el nom del nostre bloc ens delata). Creiem …

Els violents de Quentin

Aprofitant que un cinema de casa nostra ha decidit recuperar, i reestrenar com cal, Inglourious basterds (Maleïts bastards), de Quentin Tarantino, no ens hem pogut estar d’aprofitar l’ocasió per reivindicar la que per a nosaltres és, sense cap mena de dubte, una de les pel·lícules de l’any (el nom del nostre bloc ens delata).

Creiem que l’ocasió no podia ser més propícia, si més no perquè Christopher Waltz (que gran!) s’emportés un més que merescut (i unànimement inqüestionable) Oscar pel seu paper de nazi poliglot. I precisament el tema lingüístic (plurilingüístic en aquest cas) entra de ple dins d’aquest paquet de justificacions innecessàries, perquè creiem que no només l’espectador agrairà la projecció en V.O. sinó que també descobrirà que la pel·lícula NOMÉS es pot veure en V.O. I perquè en definitiva la nostra voluntat és reivindicar una pel·lícula valenta com poques, que malgrat la seva imperfecció (quantes obres mestres no ho són?) esdevé una obra revolucionària i combativa com només un geni boig com Tarantino podia fer. Reescriure la història amb l’arma que millor domina, el cinema, pot semblar d’allò més pretensiós. Però en el seu cas, el fi sí que justifica els medis.

La França ocupada de la Segona Guerra Mundial és l’escenari de tres històries: la d’un implacable coronel alemany (Christopher Waltz) a la caça de jueus; la d’un comando de mercenaris renegats a la caça de cabelleres nazis; i la d’una gerent d’un cinema que busca la venjança de la seva família.

Aquesta és, a grans trets, la sinopsi de la proposta cinematogràfica de Quentin Tarantino, el qual torna a vertebrar la seva obra a partir del tema de la venjança, aquesta vegada aplicant el seu estil inconfusible a un dels seus gèneres preferits, el cine bèl·lic. Bé, més concretament cine bèl·lic de sèrie B, perquè el referent que ha servit de punt de partida és ni més ni menys que un oblidat film d’Enzo G. Castellari, Aquel maldito tren blindado (1978), evidentment transmutat amb uns altres propòsits. Si bé també es podria dir que Inglourious basterds és una mena de spaguetti western amb nazis pel mig, a la pel·lícula no s’hi troben a faltar els ingredients habituals de la filmografia de l’autor de Kill Bill: escenes llargues i diàlegs, molts diàlegs. Pel que fa a l’acció, i tal com ja va succeir a Death proof, menys de l’esperada. Tot plegat banyat amb l’habitual cinisme i molt més pop que no pas rigor històric. I és que, com dèiem, l’atreviment de Tarantino va molt enllà aquest cop. Tant, que fins i tot fa servir el poder de la pantalla per reformar la història de la Segona Guerra Mundial. Ni que sigui la projecció d’una fantasia, que bonic seria el cinema com a utopia: Que mori Hitler!

Aprofitant que un cinema de casa nostra ha decidit recuperar, i reestrenar com cal, Inglourious basterds (Maleïts bastards), de Quentin Tarantino, no ens hem pogut estar d’aprofitar l’ocasió per reivindicar la que per a nosaltres és, sense cap mena de dubte, una de les pel·lícules de l’any (el nom del nostre bloc ens delata). Creiem …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *