MENU

9 juny, 2010 Comentaris (0) Visualitzacions: 36 Cinema Jordi Camps










La meva idea per a Two lovers era convertir un guió estúpid de comèdia romàntica en una història increïblement ombrívola. (J. Gray) Resulta si més no curiós que encara a hores d’ara un cineasta de la talla de James Gray s’hagi de justificar per la seva aposta per un cinema d’aparença convencional. Ho remarquem a …

Amor bipolar

La meva idea per a Two lovers era convertir un guió estúpid de comèdia romàntica en una història increïblement ombrívola.

(J. Gray)

Resulta si més no curiós que encara a hores d’ara un cineasta de la talla de James Gray s’hagi de justificar per la seva aposta per un cinema d’aparença convencional. Ho remarquem a propòsit d’una interessantíssima entrevista farcida de ressonàncies cinèfiles, realitzada per Emmanuel Burdeau i publicada a Cahiers du Cinéma, en la qual el director nord-americà cita Jean-Pierre Melville: «Cal més coratge i talent per fer una pel·lícula clàssica que per rodar-ne una de moderna.» El més contundent és descobrir que la proclama la va fer més de trenta anys enrere.

Més penós encara és el fet que la seva darrera i extraordinària pel·lícula, Two lovers, s’hagi estrenat a l’Estat dos anys després de la seva presentació al festival de Canes. Amb tan sols quatre pel·lícules rodades, durant aquests setze anys en actiu James Gray no tan sols ha depurat el seu estil, sinó que també ha enriquit el seu discurs, sempre vertebrat al voltant de la identitat i el pes dels vincles familiars. Cuestión de sangre (Little Odessa) (1994), L’altra cara del crim (The yards) (2000) i La noche es nuestra (We own the night) (2007) són melodrames que aposten clarament pel gènere negre. Ara, amb la seva darrera obra, Two lovers (2008), el director insisteix més en el vessant melodramàtic, mentre que el noir es manté en un segon terme, com una ombra que impregna aquest relat que deu tant a clàssics com Lang, Ray, Sirk, Coppola i, fins i tot, a Hitchcock (amb magistrals referències a Vertigo i La finestra indiscreta).

Pot semblar que Gray no explica res de l’altre món. Segurament és així, però la seva capacitat d’introspecció als racons més foscos de la condició humana li permet plasmar un retrat d’allò més trasbalsador de la figura de l’enamorat. Ho fa a través del personatge torturat que interpreta Joaquin Phoenix (de nou impecable i ple de matisos, en la que ja és la tercera reeixida col·laboració amb el cineasta) i del qual es pressuposa que té un trastorn bipolar. Una malaltia que no fa res més que aguditzar metafòricament el dilema moral (i vital) amb el qual s’enfronta el personatge (i de retruc nosaltres, els espectadors) en aquest acte tan passional i sovint irracional com pot ser l’amor.

Tot partint d’una adaptació lliure de Les nits blanques de Dostoievski, l’esquema argumental no deixa de ser clàssic: un amor triangular. D’aquesta manera, Leonard (Joaquin Phoenix) ha d’optar per –d’una banda– Sandra (Vinessa Shaw), una noia morena, atractiva, que li pot assegurar certa estabilitat emocional i econòmica i qui sap si una felicitat plàcida; o bé –de l’altra– Michelle (Gwyneth Paltrow), una rossa sofisticada i glamurosa, un amor que s’entreveu impossible i que representa el desig d’allò desconegut. El drama està servit, i més quan el protagonista, que manté relacions paral·leles, tendeix a escollir la dona que li pot obrir pas a una nova vida, allunyada de les arrels familiars, amb rumb al desconegut i sense cap horitzó marcat.

Tanmateix, ja se sap que, en l’amor, aquesta apassionant batalla contra la soledat, pot haver-hi girs inesperats.

La meva idea per a Two lovers era convertir un guió estúpid de comèdia romàntica en una història increïblement ombrívola. (J. Gray) Resulta si més no curiós que encara a hores d’ara un cineasta de la talla de James Gray s’hagi de justificar per la seva aposta per un cinema d’aparença convencional. Ho remarquem a …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *