MENU

9 agost, 2010 Comentaris (2) Visualitzacions: 1672 Cinema Marc Bataller @marcbataller













Mai m’hauria imaginat que diria això, però la realitat m’ha superat. El mite de Freddy Krueger se m’ha esquerdat en mil trossets; i tot per culpa del cinema vintage, aquesta moda que ara s’imposa de versionar pel·lícules dels anys 80. Entenc que els productors volen guanyar diners i que recuperar icones com Freddy Krueger és …

Ha caigut un mite

Mai m’hauria imaginat que diria això, però la realitat m’ha superat. El mite de Freddy Krueger se m’ha esquerdat en mil trossets; i tot per culpa del cinema vintage, aquesta moda que ara s’imposa de versionar pel·lícules dels anys 80. Entenc que els productors volen guanyar diners i que recuperar icones com Freddy Krueger és apostar a cavall guanyador, però també haurien de tenir un cert respecte per a aquells que vam trempar gairebé per primer cop a les sales de cinema amb Freddy Krueger.

Fa un parell de setmanes es va estrenar Pesadilla en Elm Street. El origen, un subproducte que no arriba ni a sèrie Z. Si ets un adolescent i no has vist mai el film original de 1984 de Wes Craven realment t’ho pots passar bé, però per a la resta d’espectadors és un engany. Fa uns anys ja em vaig equivocar anant a veure la nova versió de La Matanza de Texas i aquest cop he tornat a ensopegar amb la mateixa pedra. Tenia la petita esperança que potser passaria com el remake de Las colinas tienen ojos, d’Alexandre Aja, que és una magnifica adaptació d’una cinta també de Wes Craven. Però em vaig equivocar de totes totes. La nova Pesadilla no té ritme i l’argument, és clar, ja no ens sorprèn. Freddy Krueger ha perdut una mica d’humor negre comparat amb l’original i per reblar el clau l’actor que l’interpreta ja no és Robert Englund, que sembla que no va poder tornar a enfundar les seves famoses i afilades urpes perquè estava immers en altres rodatges. El seu successor és Jackie Earle Haley, que per més que s’hi esforci no ens pot fer esborrar de la memòria el gran Robert Englund. Fins i tot, les escenes centrals en què Freddy apareix als somnis no estan gaire ben aconseguides. De sang, n’hi ha força, però Krueger no es recrea amb les víctimes ni et transmet aquella angoixa dels films originals. Amb un vist i no vist mata els protagonistes i som-hi cap a l’escena següent. El pitjor de tot és que Pesadilla ha tingut un notable èxit de taquilla i ja s’estan preparant dues seqüeles més, que serien una revisió de la segona i la tercera part que es van fer als anys 80. Algú fins i tot ha especulat que es podrien fer tantes pel·lícules com tota la saga sencera, és a dir, vuit. Només faltaria això! Davant d’aquest panorama tan negre que està vivint el cinema de terror –l’any vinent es podrà veure la quarta part de Scream, que dirigirà Wes Craven- una de les grans esperances és una cinta que s’estrenarà a Sitges i que trenca motllos a tot arreu, A serbian film.

Mai m’hauria imaginat que diria això, però la realitat m’ha superat. El mite de Freddy Krueger se m’ha esquerdat en mil trossets; i tot per culpa del cinema vintage, aquesta moda que ara s’imposa de versionar pel·lícules dels anys 80. Entenc que els productors volen guanyar diners i que recuperar icones com Freddy Krueger és …













2 comentaris to Ha caigut un mite

  1. Anonymous ha dit:

    Marc, ets un friqui incorregible. Tampoc es tracta de ser un fan de Bergman o Tarkowski, a no ser que pateixis d'insomni, però ser aficionat al cinema gore només pot sortir d'una ment malaltissa i amb mort neuronal massiva.

  2. Vert ha dit:

    L’entrada ja té uns dies, però no me’n puc estar de comentar-la! 🙂

    Bé, Marc, jo crec que el major dels errors que es poden cometre anant a veure un remake/reboot és anar-hi pensant que et trobaràs amb el mateix que a l’original.

    A mi la original em va semblar genial. Una ambientació molt onírica que em recordava molt a IT, la joya d’Stephen King. Ara, por o angoixa… ben poca. I és precisament això el que m’agrada de les pel·lícules d’aquella època, que tot i tenir una ambientació de terror no et provocaven insomni ni resultaven desagradables. Simplement passaves una estona genial.

    Això a dia d’avui s’ha perdut. Què puc dir que no sapigueu: ensurts, pujades de volum i poca cosa més, aquestes són les regles d’or del cinema de terror estàndard actual.
    Aquest remake juga dins la lliga del de La Matanza de Texas: molta més sang, atmòsfera bruta i opresora i mal rotllo. No tenen l’espurna que feia brillar les originals, i es queden en un producte massa fred, massa estèril, que amb el pas dels anys difícilment serà recordat.

    Dit això, crec que Pesadilla en Elm Street: El Origen està força bé si no ens posem a fer comparacions.

    En aquest, sens dubte que l’original surt guanyant, però n’hi ha d’altres com Viernes 13 o La última casa a la izquierda que han quedat molt, molt desfassades.

    I si una pel·lícula no sap aguantar el pas del temps és que en realitat no és tan bona com ens volen fer creure.