MENU

11 agost, 2010 Comentaris (0) Visualitzacions: 19 Cinema Jordi Camps










A Vincenzo Natali molts encara el recorden per Cube (1998), aquell film claustrofòbic amb el qual es va donar a conèixer i va obtenir un reguitzell de premis, inclòs el de millor pel·lícula en el festival de Sitges. Des d’aleshores, tot i que només ha rodat un parell de films –dels quals destacaríem la infravalorada …

Problemes humans

A Vincenzo Natali molts encara el recorden per Cube (1998), aquell film claustrofòbic amb el qual es va donar a conèixer i va obtenir un reguitzell de premis, inclòs el de millor pel·lícula en el festival de Sitges. Des d’aleshores, tot i que només ha rodat un parell de films –dels quals destacaríem la infravalorada Cypher (2002)– i un episodi del film col·lectiu París, je t’aime (2006), el realitzador canadenc no s’ha deslligat del gènere de la ciència-ficció. La seva darrera aportació és Splice (2009), un estimulant conte moral servit en format de monster movie les ramificacions argumentals del qual deriven cap a plantejaments d’allò més interessants.

Natali parteix d’una variant sobre el mite de Frankenstein –o el que és el mateix, de Prometeu, si ens remuntem a les arrels– per esbossar un genuí exercici de ciència-ficció al més pur estil de la sèrie B dels cinquanta, i setanta en alguns aspectes. Qüestionant-se on són els límits de l’ètica i la moral, narra com els experiments genètics clandestins d’una parella de científics donen peu a una nova raça, híbrida, que en principi es mostra inofensiva…

Malgrat que la trama pot semblar convencional, el director sap derivar la proposta cap a la vertebració d’un triangle pervers i morbós que aprofundeix sobre la relació i deteriorament de la parella. O si es vol, també en l’establiment d’un malaltís retrat de la família i la sempre dificultosa responsabilitat d’educar els fills. Tot, amb un to que recorda molt el Cronenberg de La mosca i el Guillermo del Toro (que és el productor) de Mimic.

El millor de tot plegat és el bon treball interpretatiu, amb un Adrien Brody i una Sarah Polley encarnant uns personatges creïbles i coherents. I especialment, l’evolució de Dren, aquesta entranyable criatura fantàstica –i realista alhora– nascuda d’un empeltament (d’aquí el títol, “splice”) entre diferents espècies. Aquí és quan Natali és capaç de despertar-nos un grapat variat d’emocions a partir d’aquest personatge: des de la tendresa fins a la compassió, passant per la ràbia i la por. Com també atorgar-li un pervers punt d’erotisme.

Potser Splice no transcendirà com ho va fer Cube, però sí que quedarà com una bon film d’aquest gènere tan fructífer que és la ciència-ficció.

A Vincenzo Natali molts encara el recorden per Cube (1998), aquell film claustrofòbic amb el qual es va donar a conèixer i va obtenir un reguitzell de premis, inclòs el de millor pel·lícula en el festival de Sitges. Des d’aleshores, tot i que només ha rodat un parell de films –dels quals destacaríem la infravalorada …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *