MENU

10 setembre, 2010 Comentaris (0) Visualitzacions: 39 Cinema Jordi Camps










El Hollywood de l’època daurada tenia com a gran eslògan Més estrelles que al cel. I d’entre aquella particular constel·lació, una de les estrelles que més va brillar va ser, sens dubte, Ava Gardner. Un mite que, com molts altres, però, tenia dues cares: una d’alegre i vital i un revers amarg i vulnerable. Aquests …

La metamorfosi d'Ava

El Hollywood de l’època daurada tenia com a gran eslògan Més estrelles que al cel. I d’entre aquella particular constel·lació, una de les estrelles que més va brillar va ser, sens dubte, Ava Gardner. Un mite que, com molts altres, però, tenia dues cares: una d’alegre i vital i un revers amarg i vulnerable. Aquests dies, el polifacètic cineasta gironí Isaki Lacuesta (La llegenda del temps, Los condenados, Cravan vs Cravan) està ultimant els darrers retocs de La noche que no acaba, un documental centrat en la cèlebre actriu nord-americana que, produït pel canal de la televisió TCM, es presentarà de manera oficial el 21 de setembre a la secció Zabaltegi del festival de Sant Sebastià. Més endavant, als voltants del mes de novembre, hi ha previst que s’estreni als cinemes. Nosaltres hem tingut el privilegi de no només de veure-la en primícia, sinó també de gaudir d’una extrordinària conversa a casa de l’Isaki (Iñaki, encara per a molts de nosaltres), les portes de la qual ha obert amb la seva habitual amabilitat.

A diferència de Beberse la vida, la biografia de Marcos Ordóñez en la qual es basa, Isaki Lacuesta s’ha desentès d’un títol amb ressonàncies alcohòliques per apostar pel poema que Robert Graves va dedicar a la mateixa actriu. «Una proposta d’allò més encertada del meu productor», com reconeix el mateix Lacuesta. També, a diferència del llibre –que utilitza el mite d’Ava per fer una espècie de retrat sociològic de la societat franquista dels anys cinquanta–, el documental va més enllà i explora la metamorfosi de la bellesa, i el seu inexorable procés cap a l’envelliment. «La perspectiva respecte del llibre canvia en poder disposar d’una ingent quantitat d’imatges d’Ava, fet que m’ha permès jugar amb el seu rostre», hi afegeix. Si bé es tracta d’un encàrrec, el cineasta gironí l’assumeix com a molt propi.

En realitat, tot va començar amb la proposta de TCM perquè Lacuesta i la seva inseparable companya i guionista, Isa Campo, esbossessin un guió a partir del text original d’Ordóñez perquè algun realitzador nord-americà el rodés. Finalment, ell es va fer amb les regnes del documental. «Estic encantat per la gran quantitat i varietat d’arxiu de què vaig disposar, i sobretot per la llibertat que em van oferir per afrontar el projecte de manera personal». Lacuesta tampoc no amaga la seva fascinació per la biografia d’Ava, i en especial: «Com una noia de Carolina del Nord esdevé una icona mundial. Perquè si ja resulta dificultós esdevenir una icona, encara ho és més sobreviure com a tal. Volíem mostrar què passa quan es baixa del pedestal».

Una de les grans troballes de La noche que no acaba, film vertebrat a partir del seguiment del rastre del pas d’Ava Gardner per l’Estat, és el fet de donar veu i més rellevància a personatges anònims que no pas a la gent de la indústria del cinema. Així, a banda d’aportacions com les de Lucía Bosé, destaquen els testimonis orals de personatges «que fan el relat més proper» com ara extres dels films, dobles de la mateixa actriu o la restauradora gironina Assumpció Nicolazzi.

A la pel·lícula tampoc no hi falta la petja formal del director de Los condenados, amb els seus constants jocs de mirades, diàlegs ocurrents entre la jove i la vella Ava (tot gràcies al seu demostrat virtuosisme amb el muntatge) i, sobretot, quan es compara el rodatge de Pandora i l’holandès errant Bienvenido Mr. Marshall (1951). Són alguns apunts etnogràfics d’aquella Espanya grisosa enlluernada pel glamur personificat vingut de Hollywood. Però com deixa clar el film, les aparences sovint enganyen.

Isaki, al seu estudi muntant el seu pròxim treball, Los pasos dobles.

El Hollywood de l’època daurada tenia com a gran eslògan Més estrelles que al cel. I d’entre aquella particular constel·lació, una de les estrelles que més va brillar va ser, sens dubte, Ava Gardner. Un mite que, com molts altres, però, tenia dues cares: una d’alegre i vital i un revers amarg i vulnerable. Aquests …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *