MENU

22 desembre, 2010 Comentaris (0) Visualitzacions: 33 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Alguna cosa grinyola quan arrenquen els crèdits d’aquesta Balada triste de trompeta, el nou film d’Álex de la Iglesia (que pren el títol d’una popular cançó de Raphael); això és una sèrie de potents imatges d’arxiu sobre la història de la segona meitat del segle XX, tant des del punt de vista nacional com internacional. …

Balada «bizarre» de De la Iglesia

Alguna cosa grinyola quan arrenquen els crèdits d’aquesta Balada triste de trompeta, el nou film d’Álex de la Iglesia (que pren el títol d’una popular cançó de Raphael); això és una sèrie de potents imatges d’arxiu sobre la història de la segona meitat del segle XX, tant des del punt de vista nacional com internacional. A un servidor, que té per costum informar-se del que va a veure al cinema (pràctica incomprensiblement no massa estesa amb els preus que corren, val a dir-ho), li pot resultar summament estranya i caòtica aquesta successió d’imatges. Interessant, atractiva, sí, però absurda i sense sentit, sobretot. És el primer senyal d’alarma, l’avís del que estem a punt de veure: un dels films més caòtics i estranys de l’autor de El día de la bestia i La comunidad, i actual president de l’Acadèmia del Cinema Espanyol.

El plantejament és ben simple, i no per això menys efectiu; dos pallassos, excel·lents Antonio de la Torre (l’alegre) i Carlos Areces (el trist), es barallen per l’amor d’una trapezista, l’exuberant Carolina Bang (actual parella de De la Iglesia), a qui se li perdona fins i tot que no sigui capaç d’entonar d’una manera veraç ni una sola de les poc més de deu frases que té en tot el metratge. El primer és un maltractador psicòtic; el segon, un cavaller lletjot víctima de la sobtada pèrdua d’infantesa que li va regalar la Guerra Civil; i ella una penca, una mena de femme fatale hispana que juga a dues bandes, ni més ni menys.

En definitiva, la història més vella del món, però com sol ser habitual en el cinema actual, orfe d’idees genials, la gràcia es troba en les maneres, en el com, el que sol ser –a priori– el fort de De la Iglesia. Doncs aquí és precisament on la cosa s’estavella, sobretot a causa de l’excessiva i sorprenent fragilitat del guió (i això que aquest planteja de primeres, i en certa manera com a la infravalorada Muertos de risa, però amb menys savoir faire, una hilarant revisió de la Guerra Civil i el franquisme), i a una direcció pretensiosa i sense sentit que dóna pas a una no menys inesperada espiral de bajanades grotesques, bizarre i gore (algunes amb certa gràcia, això sí, com l’intent d’humanitzar Franco, o l’atemptat de Carrero Blanco).

Estem, doncs, davant d’una comèdia negra que si aguanta és sobretot pel gran treball dels actors, i certs moments brillants, però sent aquest el film guardonat amb el Lleó de Plata a la millor direcció i al millor guió en el passat Festival de Venècia, un esperava bastant més, la veritat. De totes maneres, sí tenim en compte que Tarantino era el president del jurat, això ja s’ensumava, certament.

Alguna cosa grinyola quan arrenquen els crèdits d’aquesta Balada triste de trompeta, el nou film d’Álex de la Iglesia (que pren el títol d’una popular cançó de Raphael); això és una sèrie de potents imatges d’arxiu sobre la història de la segona meitat del segle XX, tant des del punt de vista nacional com internacional. …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *