MENU

5 gener, 2011 Comentaris (5) Visualitzacions: 53 Sèries Jordi Dorca










Darrerament hem viscut dies políticament intensos, dies de campanyes electorals, de debats, d’un (fallit) cara a cara, de processos i cerimònies d’investidura i de moltes i moltes pàgines omplertes d’idees, cròniques i contracròniques referides a aquest tema. Tot i aquesta invasió informativa, els polítics, l’opinió publicada, tertulians i forces vives del país es queixen del …

«The west wing»: 7 temporades per reconciliar-se amb la política

Darrerament hem viscut dies políticament intensos, dies de campanyes electorals, de debats, d’un (fallit) cara a cara, de processos i cerimònies d’investidura i de moltes i moltes pàgines omplertes d’idees, cròniques i contracròniques referides a aquest tema. Tot i aquesta invasió informativa, els polítics, l’opinió publicada, tertulians i forces vives del país es queixen del poc interès que desperta la política en la gent, ells en diuen desafecció. Des d’aquest blog vull plantejar una possible solució al problema, la sèrie El ala oeste de la Casa Blanca (The west wing), creada pel gran Aaron Sorkin, creador també de la gran Studio 60 on sunset strip i guionista de The social network, de David Fincher.

Rodes de premsa, reunions estratègiques, plans de pau o discursos polítics, sembla que no serien un plat que vingués de gust a molts espectadors, però, si les històries són bones, els actors immaculats, el ritme narratiu quasi perfecte, els diàlegs brillants i la posada en escena tan bona com la d’aquesta sèrie, potser algú s’interessarà per la ficció política.

The west wing és, sens dubte, el millor que l’audiovisual dels darrers anys ha dedicat a la política. Sorkin havia escrit unes quantes pel·lícules sobre política com ara El presidente y Miss Wade i La guerra de Charlie Wilson, però cap d’aquestes no ha arribat a l’excel·lència d’El ala oeste de la Casa Blanca. Això ha estat segurament perquè l’amplitud de minuts i l’agilitat del format televisiu li ha donat la llibertat per explicar tot allò que necessitava per fer creïble el producte.

Potser la desafecció política fa que la sèrie prengui interès. Aquest oxímoron té cert sentit, tot i que no ho sembli, perquè el que ens presenta The west wing és un ideal polític, una mena d’Atenes de Pèricles perfeccionada, un ideal que malauradament està en desús en aquests temps. Aquesta idea va triomfar, i molt, quan en la campanya electoral del 2003 es van popularitzar xapes, pins i samarretes amb el lema «I voted for Bartlet».

El president Josiah Bartlet (Martín Sheen), és Clinton amb el millor de Kennedy i les preocupacions humanitàries de Carter, centrista i dialogant, és a més d’un estereotip reformista, un brillant acadèmic, no debades, és premi Nobel d’Economia. Martin Sheen encarna totes les qualitats que un ciutadà vol que tingui el seu president, d’aquesta manera es prestigia un càrrec que a més de dirigir el destí polític del país, és també, en el cas dels Estats Units, el seu guia moral. Parlem, doncs, de The west wing com una sèrie que recupera la imatge de l’idealisme democràtic.

Tot i aquest idealisme, cadascuna de les 7 temporades contenen una part de realisme molt important, sobretot quan ens mostra el treball dels membres del gabinet, els diferents càrrecs i les seves funcions. Aquest realisme ens permet saber quin és el paper de tots i cadascun dels col·laboradors directes del president, a més de fer una comparativa amb els actuals gestors. Sabem ara que Peter Rouse del gabinet Obama equival a Mac Garry de Bartlet, que David Axelrod equival a Bruno Gianelli, que Reggie Love equival a Charlie Young, Jon Fauvreau a Sam Seaborn, Toby Ziegler a Robert Gibbs i que Paul Schiliro és el Josh Lyman del gabinet Obama. Seria més agosarat, però també podríem extrapolar aquests personatges a la Generalitat i parlar de Quico Homs com a Mac Garry, de Jordi Cuminal com a Toby Ziegler o de Germà Gordó com a Josh Lyman, però això seria embolicar una mica massa la troca i potser val més que ho deixem per més endavant.

Tornant al realisme, aquest es plasma a la sèrie amb una tècnica que va suposar una de les grans novetats de The west wing, el walk and talk, quan els personatges caminen de manera frenètica pels passadissos de l’ala oest, la càmera els segueix mentre ells fan debats constants. Aquesta tècnica, dóna a més de realisme una vivacitat molt gran als diàlegs i una sensació de dinamisme increïble, que també es reflecteix en el paper de la premsa i el ritme de les compareixences davant dels mitjans.

The west wing és, doncs, una sèrie que ens ensenya els interiors d’una política en certa manera idealitzada i ens permet reconciliar-nos amb ella encara que sigui a través de la ficció, tot i que segurament un conflicte al Pakistan o una guerra nuclear, com les que planteja Sorkin a la sèrie, són més interessants que una corona d’espines o un kubotan, però en fi… som el que som, i en casos com aquest queda demostrat que la mida sí que és important.

Darrerament hem viscut dies políticament intensos, dies de campanyes electorals, de debats, d’un (fallit) cara a cara, de processos i cerimònies d’investidura i de moltes i moltes pàgines omplertes d’idees, cròniques i contracròniques referides a aquest tema. Tot i aquesta invasió informativa, els polítics, l’opinió publicada, tertulians i forces vives del país es queixen del …










5 comentaris to «The west wing»: 7 temporades per reconciliar-se amb la política

  1. Pau ha dit:

    West wing és una de les millors sèries que s’ha fet mai, no em canso de veure-la. Només una petita crítica a l’article és que la sèrie te set temporades, no vuit com comenteu.

  2. Jordi Dorca ha dit:

    Tens tota la raó. Perdoneu el lapsus!

  3. TXELL ha dit:

    La he vist sencereta. Fantàstica. Jo també crec que és una de les millors.

  4. […] de la mítica Atenes de Pèricles encarnada amb el gabinet Bartlett que ens va mostrar Soorkin a The west wing, Boss ens mostra les clavegueres polítiques a través d’un alcalde amb el qual és difícil […]

  5. […] assessors absolutament allunyats dels referents que poden tenir d’altres sèries com ara The west wing, en aquest cas són gent poc serena, amb una talla política escassa i una capacitat enorme de […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *