MENU

6 gener, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 18 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Fa temps que els amants del cinema dels vuitanta, els que vàrem créixer tastant el poder de la Força o repartint fuetades a nazis embogits per aconseguir l’arca de l’aliança o posant cera i polint cera sota la mirada del Sr. Miyagi, frisosos perquè ens ensenyés el salt de la graula, o anant a fer …

Rèquiem pel cinema familiar

Fa temps que els amants del cinema dels vuitanta, els que vàrem créixer tastant el poder de la Força o repartint fuetades a nazis embogits per aconseguir l’arca de l’aliança o posant cera i polint cera sota la mirada del Sr. Miyagi, frisosos perquè ens ensenyés el salt de la graula, o anant a fer un viatget en el temps amb un De Lorean cap al 1954 per fer-la grossa i inventar el rock’n’roll o somiant que teníem un amic robot que llegia com una exhalació o un Mogwai de mascota… O millor encara, uns quants Gremlins trapelles! Fa temps que tots els que vam viure aquesta etapa inigualable del cinema hem crescut –sí, és inútil negar-ho– per dins i, sobretot, per fora.

Potser sí que algunes d’aquestes cintes indispensables han perdut amb el temps, però totes mantenen aquella espurna màgica, entranyable, increïble (i sobretot respectuosa amb la intel·ligència humana), del cinema vuitantero. En el meu cas, moltes les vaig descobrir amb el meu pare assegut al sofà i amb el mític reproductor de vídeo (la selecció de les pel·lis als videoclubs era tot un ritual), i fins i tot amb el meu estimat avi Paco (un petó allà on siguis!), que era qui m’acompanyava al cine quan era un marrec i encara existien les sessions dobles; dono fe que les van gaudir tant o més que jo. Era un tipus de cinema normalment lligat al fantàstic i a l’aventura, amb un to còmic i, en un principi, infantil i per a adolescents, però en realitat adreçat a tots els públics, un cinema familiar que ha mort.

És per tot això, que mentre a la televisió han emès durant aquests dies algunes d’aquestes joies dels vuitanta (o fins i tot de més allunyades en el temps), no he pogut parar d’observar estupefacte les cartelleres dels cinemes actuals, farcides de succedanis descafeïnats o de remakes infames fets al gust d’aquestes noves generacions. Entenc que el cinema i la televisió hagin d’adoptar noves vies per adaptar-se a les tendències estètiques i de llenguatge i d’expressió d’aquest públic jove i adolescent, que és el que més en consumeix, però vist que el guió, la creativitat i l’enginy han deixat de ser el més rellevant, en favor d’una suposada nova tecnologia visual i una carregosa estètica MTV, almenys que tinguin la decència d’etiquetar-lo amb un lema propi com fan amb el porno, tipus «pel·lícula exclusivament per a adolescents». Tot això ve del fet que recentment he visionat el remake de Karate kid (jo no ho volia!), i tot i que en un principi em vaig negar a fer qualsevol tipus de crítica o comentari, sí que he volgut emetre almenys aquest particular rèquiem per un cinema que, tot i petits fronts de resistència heroica (Pixar, Joe Dante, i alguna esporàdica sorpresa antinatural), mai més tornarà.

Fa temps que els amants del cinema dels vuitanta, els que vàrem créixer tastant el poder de la Força o repartint fuetades a nazis embogits per aconseguir l’arca de l’aliança o posant cera i polint cera sota la mirada del Sr. Miyagi, frisosos perquè ens ensenyés el salt de la graula, o anant a fer …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *