MENU

15 gener, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 42 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Fa un dies va morir el director britànic Peter Yates, un dels molts cineastes que han deixat petjada en el meu particular imaginari cinematogràfic. La causa principal és Bullitt, un dels seus films més coneguts (també la fantàstica i entranyable Krull) que forma part del meu top ten de pel·lis policíaques i d’acció, i que …

Adéu a Peter Yates, el pare de «Bullitt»

Fa un dies va morir el director britànic Peter Yates, un dels molts cineastes que han deixat petjada en el meu particular imaginari cinematogràfic. La causa principal és Bullitt, un dels seus films més coneguts (també la fantàstica i entranyable Krull) que forma part del meu top ten de pel·lis policíaques i d’acció, i que des que vaig depassar la majoria d’edat (fa només un parell de mesos) em vaig autoimposar veure un mínim d’una vegada a l’any per no oblidar com vull ser quan sigui gran. La primera, com molts sabeu, és Harry el Brut, l’obra que va consagrar Clint Eastwood com a tio dur. I com a llegenda, esclar. Una de les que segueixen de molt a prop l’estela del film de Don Siegel és aquesta Bullitt, una peça clau del gènere, amb un altre que també Déu n’hi do: l’icònic Steve McQueen.

Aquesta analogia no la faig d’una manera gratuïta: és evident que el tinent Frank Bullitt i l’inspector Harry Callahan tenen més connexions que el sol fet estètic d’impartir justícia pels carrers de San Francisco. Ambdós són freds, esquerps, durs, de poques paraules, solitaris, violents, carismàtics i, sobretot, desconfien d’un sistema que alhora defensen. El primer és a un pas de creuar la línia dels excessos, i si no ho fa del tot és perquè una joveníssima i (sempre) bella Jacqueline Bisset el rebaixa. L’altre –però– és vidu, un ésser castigat per aquesta pèrdua turmentosa, i que només viu per una feina que estima més enllà de les lleis: és l’antiheroi perfecte. Ambdós representen l’herència detectivesca de Hammet, d’aquell Sam Spade de Bogart i Huston, en un blanc i negre molt negre, i ambigu. Fins aquí, el poli protagonista era més aviat un personatge impol·lut, incorrupte i defensor de la llei. Peter Yates inicia amb Bullitt (i partint de la novel·la Mute witness, de Robert L. Pike) el canvi d’un perfil que s’ha normalitzat cinematogràficament, i que hem vist també en sèries de culte recents com ara The shield i The wire. I fins i tot ens ha donat alguns personatges inoblidables com ara el paròdic John “Yippie-kai-yei” Mclane. A tot això, ara que hi penso, fa temps que els rumors d’un nou Bullitt reencarnat en el rostre grec de Brad Pitt s’han esvaït…

Tornant al film, l’espectacle, l’autèntic clímax, el trobem a l’escena de la persecució entre el llegendari Ford Mustang GT de Bullitt i el Dodge dels mafiosos. Amb un muntatge d’Oscar, i sense pràcticament evidència de la genial banda sonora composta pel mític Lalo Schifrin (els primers minuts jazzístics s’esvaeixen quan els motors s’acceleren), Yates filma el millor de San Francisco amb una variada mostra de plànols (molts d’ells curts i zooms que recorden el millor espagueti-western), i dóna alhora una lliçó de planificació, ritme i tensió in crescendo en les escenes d’acció, que és evident que directors tan incomprensiblement adulats actualment (com per exemple Christopher Nolan) no han vist mai. Si teniu deu minuts i sou persones de bé, gaudiu-ne. És el millor adéu que es pot retre a Peter Yates.

Fa un dies va morir el director britànic Peter Yates, un dels molts cineastes que han deixat petjada en el meu particular imaginari cinematogràfic. La causa principal és Bullitt, un dels seus films més coneguts (també la fantàstica i entranyable Krull) que forma part del meu top ten de pel·lis policíaques i d’acció, i que …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *