MENU

27 gener, 2011 Comentaris (2) Visualitzacions: 54 Cinema Jordi Camps










Clint Eastwood fa temps que ens té malacostumats. Massa. Des de fa anys ens ha predisposat que a cada estrena seva les expectatives siguin altes, per no dir molt altes. És per això que s’entén que darrerament, amb la gran Gran Torino entremig mantenint la norma, més d’un s’hagi pogut sentit una mica defraudat amb …

Eastwood (també) veu gent morta

Clint Eastwood fa temps que ens té malacostumats. Massa. Des de fa anys ens ha predisposat que a cada estrena seva les expectatives siguin altes, per no dir molt altes. És per això que s’entén que darrerament, amb la gran Gran Torino entremig mantenint la norma, més d’un s’hagi pogut sentit una mica defraudat amb títols com El intercanvio i Invictus, que per altra banda eren més que respectables dins el seu gènere. Curiosament amb la seva darrera obra, Más allá de la vida (Hereafter), ha passat el contrari: hem hagut d’aplicar la nostra fe i militància envers el director a l’hora de disposar-nos a veure un film que pel tràiler no hauríem dit mai la gran pel·lícula que és.

Más allá de la vida és una de les pel·lícules més comercials de la seva carrera, un thriller que juga amb elements fantàstics protagonitzat per un Matt Damon en el paper de parapsicòleg retirat, marcat per una càrrega feixuga (com la majoria de personatges d’Eastwood) que en aquest cas és tenir el do contactar amb els morts. Després d’un brillant pròleg, la història discorre per tres línies paral·leles (ambientades a San Francisco, París i Londres) destinades a convergir en un punt final (i seguit), en una rúbrica argumental tan emotiva com reeixida.

Eastwood demostra el gran narrador que és, fent ús de la seva habitual factura clàssica i del seu innegable pols narratiu, aquí marcat per un ritme pausat però sostingut i un to malenconiós i ple de clarobscurs, que fins i tot eleva el nivell d’una història que en mans d’algú altre potser faria llufa des del primer moment. No hi falten les seves pulsions dramàtiques, ni els habituals “moments” Eastwood (aquests plans de Matt Damon sopant sol a casa, amb silencis que diuen més que no pas les paraules). També en aquest mar d’humanitat hi trobem notes d’humor, una sensualitat com poques vegades explota (a destacar l’escena del joc de llavis i mirades a la classe de cuina amb els protagonistes amb els ulls embenats) i uns cops d’efecte d’arrel fantàstica (la llum i les ombres del més enllà) que a més de puntuals no distorsionen el conjunt.

A algú li hem sentit dir que Más allá de la vida és “un Shyamalan a càmera lenta”. Nosaltres en canvi diríem que és més aviat “un Spielberg a càmera lenta” (i és que l’ombra del seu productor és allargada). Tant se val, sigui qui sigui el director que més l’hagi influenciat (els dos són del nostre grat) el film és molt Eastwood i, per tant, reivindicable.

Clint Eastwood fa temps que ens té malacostumats. Massa. Des de fa anys ens ha predisposat que a cada estrena seva les expectatives siguin altes, per no dir molt altes. És per això que s’entén que darrerament, amb la gran Gran Torino entremig mantenint la norma, més d’un s’hagi pogut sentit una mica defraudat amb …










2 comentaris to Eastwood (també) veu gent morta

  1. Dimas ha dit:

    Hola! Segueixo el vostre bloc per RSS des de fa poc i m’està agradant, gràcies per mantenir-nos informats.

    Respecte a aquesta pel·lícula però crec que si no fos d’en Clin no l’aniria a veure ningú, però el seu nom pesa massa. No és una mala pel·lícula, però no no aporta res.

    Per mi té una pel·lícula brillant (Mystic River), moltes bones pel·lícules i alguna com aquesta que “no cal” veure-la.

  2. Nadia Cherneshevsky ha dit:

    No em sap greu haver-la vista, però se’m va fer massa llarga i força “tostón”. Després de la genial escena del tsunami, només em quedo amb la interpretació de’n Matt Damon. Els dos personatges femenins, la periodista alucinada i la tarada histèrica, em van fer molta ràbia i la història dels bessons em va semblar massa previsible. Per cert, perquè als nens últimament els doblen tan fatal? I definitivament em vaig emprenyar molt el moment que la periodista aquesta es queda mirant com la palma la noia de l’hospital. A part de ser completament inverosímil (de fet tota la pel·li ho és, del principi al final), ho vaig trobat completament gratuït, com si els espectadors fóssim tontos i encara no haguèssim entès de què va tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *