MENU

1 febrer, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 48 Sense categoria Claudi Dómper










Un fantasma recorre Europa i els Estats Units i ho fa pilotant un dirigible, i va vestit d’una manera que semblaria passada de moda a les nostres àvies, i va armat amb estranys ginys de rellotgeria, i du ulleres d’aviador (perquè està pilotant un dirigible, és clar). És el fantasma de l’steampunk. L’steampunk va sorgir …

«Steampunk is not dead»!


Material Steampunk decomisat a la llibreria Gigamesh de Barcelona.

Un fantasma recorre Europa i els Estats Units i ho fa pilotant un dirigible, i va vestit d’una manera que semblaria passada de moda a les nostres àvies, i va armat amb estranys ginys de rellotgeria, i du ulleres d’aviador (perquè està pilotant un dirigible, és clar). És el fantasma de l’steampunk.

L’steampunk va sorgir a finals dels anys setanta i a principis dels vuitanta gràcies a autors com ara Tim Powers i James P. Blaylock, el seu nom va sorgir com a reflex del ciberpunk, un gènere de ciència-ficció que bevia tant de Blade Runner com de la naixent era de l’ordinador personal i d’internet. El ciberpunk presentava el món del futur proper amb un medi ambient destrossat, dominat per megacorporacions contra les quals s’enfrontaven un grapat de hackers capaços de destapar terribles secrets amagats a la xarxa. Una visió errònia d’aquell futur que és el nostre present. Espera, no… Bé, deixem-ho córrer.

Per la seva banda, l’steampunk anava de personatges que vivien al segle XIX (i XVIII), un segle XIX real o imaginari, amb màgia i amb una ciència que no era la nostra ja que partia del fet que el que creien fa dos-cents any era veritat, així que l’espai estava ple d’èter i altres coses. L’steampunk era un homenatge continuat a HG Wells, Jules Verne, i si la novel·la l’havia escrit Tim Powers; als poetes romàntics anglesos.

Com tots els gèneres, l’steampunk va tenir el seu moment de puixança i lentament es va anar esvaint. En l’àmbit cinematogràfic ens va deixar Wild wild West i personalment penso que s’ho hauria pogut estalviar, i la versió cinematogràfica de The league of extraordinary gentlemen (de la qual, molts pensen que també se l’haurien pogut estalviar), però què hi farem. Semblava, doncs, que aquí s’havia acabat la història, que allò d’herois i heroïnes elegantment vestits i de maneres impecables prenent el te sota un retrat de la reina Victòria amb ulleres d’aviador (ells i la reina, per allò dels dirigibles) mentre planejaven la seva expedició a algun lloc exòtic, es perdria en l’oblit com llàgrimes en la pluja, però no. Ens equivocàvem.

L’steampunk ha tornat, ja és aquí i com una plaga ha pres les prestatgeries de les llibreries amb la determinació d’un regiment de highlanders carregant al so de gaites de rellotgeria (per descomptat transportats en dirigible). No hi ha res a fer, més i més autors s’han rendit a aquest gènere i ara, al servei de la màquina de vapor, canten les glòries de l’imperi de les selfactines. No hi ha catàleg de novetats sense un o dos dirigibles a les portades dels seus llibres i la cosa no es limita a l’anomenat món anglosaxó. Al Brasil hi ha un munt de seguidors d’aquest gènere disposats a recordar que en algun moment del segle XIX allò també va ser un imperi i la xarxa bull de discussions entre els que consideren l’steampunk una mostra flagrant del colonialisme occidental, centrat a recrear una imatge distorsionada de l’Anglaterra victoriana que no mostra les terribles injustícies socials ni el racisme i els qui defensen les essències del punk més vaporós i diuen que no n’hi ha per tant. Ja se senten crides a un steampunk des del punt de vista de l’obrer i el nadiu colonitzat pels imperialistes dels ginys de rellotgeria i els dirigibles. Quelcom que els organitzadors de convencions agraeixen ara que el tema d’«Urban Fantasy feminista o no?» ja s’havia esgotat en un magnífic espetec de guerres flamígeres a internet.

I aquesta és la prova de la vitalitat de l’steampunk, perquè res no diu millor que un gènere està viu com el fet que hi hagi batusses dins, fora i als costats d’aquest.

Una pregunta queda per fer. Què hi ha de l’steampunk autòcton? Com és que per aquí no se n’ha produït gaire res? L’explicació més senzilla seria que el nostre segle XIX no és precisament per tirar coets. Mentre uns feien revolucions industrials per aquí feien constitucions; indubtablement amb la pèrfida intenció de torturar els estudiants d’història de les futures generacions. Però no desesperem, hi ha material de sobres per a qualsevol fèrtil imaginació. De manera que continuem vigilant el cel perquè qualsevol dia d’aquests l’almirall Savalls, al front de la Segona Flota de Dirigibles Carlista, assaltarà Olot des de l’aire i llavors les coses es posaran veritablement interessants.

Un fantasma recorre Europa i els Estats Units i ho fa pilotant un dirigible, i va vestit d’una manera que semblaria passada de moda a les nostres àvies, i va armat amb estranys ginys de rellotgeria, i du ulleres d’aviador (perquè està pilotant un dirigible, és clar). És el fantasma de l’steampunk. L’steampunk va sorgir …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *