MENU

8 febrer, 2011 Comentaris (2) Visualitzacions: 68 Cinema Col·lectiu Bob Merrick










Hola, em dic Bob Merrick i avui et recomanaré que: Per refer-te d’un mal dia, no cal començar a repartir trets a tort i a dret com el Sr. William Foster (Michael Douglas) a Un dia de fúria. O si has tingut una vida difícil i amb 40 anys la teva mare encara t’obliga a …

Més Edwards i menys Prozac

Hola, em dic Bob Merrick i avui et recomanaré que:

Per refer-te d’un mal dia, no cal començar a repartir trets a tort i a dret com el Sr. William Foster (Michael Douglas) a Un dia de fúria. O si has tingut una vida difícil i amb 40 anys la teva mare encara t’obliga a menjar bròquil, no cal que et posis com un Norman Bates a Psicosi i et dediquis a fer una demostració de com tallen els ganivets japonesos amb les noies que vinguin a casa teva. És a dir, si estàs trist no cal que te’n vagis al metge perquè et recepti una tona i mitja de Prozac, i no és que sigui crític amb aquest producte, només crec que pot ser perjudicial si te’l prens fora d’un àmbit lúdic i festiu.  Així doncs, només has d’engegar la parella i el fills fora de casa (el gos no cal), consultar la teva filmografia particular, ja sigui dins la capsa de DVD, el torrent del teu ordinador o fins i tot algú m’ha parlat que també hi pel·lícules a la biblioteca, i agafar una pel·lícula d’en Blake Edwards; bé, no totes les pel·lícules serveixen per al mateix. Pel tema d’avui, el de passar una bona estona sense cap ajuda de psicotròpics, te’n recomanem alguna de la Pantera Rosa, com ara Cita a cegues (1987), o les meves preferides: Operació pacífic (1959), La carrera del segle (1965) i Víctor o Victòria (1982).

El que no tinc tan clar és què pot passar si veiem aquestes pel·lícules sota els afectes d’un psicòtropic; vés a saber, potser ens provoquen un mal viatge i en lloc de pensar-nos que estem veient una pel·lícula d’en Blake Edwards, ens pensem que estem veient alguna cosa d’en Michael Bay.

No em vull acomiadar sense ser molt crític amb com s’ha tractat la mort el passat 10 de desembre del gran Blake Edwards o, més ben dit, com no s’ha tractat;  l’home que pot aconseguir que ens rehabilitem i abandonem les drogues (legals) antidepressives, mereixia hores i hores d’especials televisius, amb un programa de 24 hores presentat per Àlex Gorina i en què es passés la seva filmografia (no, el Gorina no cal, millor en Jordi Camps i Linnell). No cal que us digui que el Gran Blake era un grandíssim bastard. Serveixi aquest recordatori, juntament amb els dels altres bastards, per fer una oda a l’home que va ensenyar al món les tetes de la Juli Andrews.

Un cop dit això, cal dir que jo em pensava que ja feia temps que era mort.

Us ha parlat Bob Merrick.

Hola, em dic Bob Merrick i avui et recomanaré que: Per refer-te d’un mal dia, no cal començar a repartir trets a tort i a dret com el Sr. William Foster (Michael Douglas) a Un dia de fúria. O si has tingut una vida difícil i amb 40 anys la teva mare encara t’obliga a …










2 comentaris to Més Edwards i menys Prozac

  1. JCL ha dit:

    Llarga vida al cinema de Blake Edwards! i no tant al teu altre referent, Michael Bay, al qual esementes en els dos escrits que has publicat!

    Genial homenatge, per cert Bob.

  2. jep ha dit:

    Doncs una vegada faig fer sessió de Peter Sellers i la teràpia va funcionar, amb tota la saga de la pantera rosa + cadaver a les postres + dr strangelove + el guateque. Hi vaig invertir una setmana, ara no penseu que vaig fer sessió continua, que hauria acabat pitjor…
    La que més m’agrada d’en Blake és “la carrera del segle”.

    Gran article Bob!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *