MENU

18 febrer, 2011 Comentaris (1) Visualitzacions: 44 Sense categoria Xavier Roca










En aquests temps de vampirs ridículament esllanguits, impostadament neoromàntics i amb acne juvenil –per culpa de la saga cinematogràfica Crepúsculo i de sèries com Diaris de vampirs– no és sobrer recordar uns temps en què aquest mite del fantàstic era origen d’obres musculoses, vibrants i virils. És el cas, per exemple, de La tumba de …

Ullals esmolats

En aquests temps de vampirs ridículament esllanguits, impostadament neoromàntics i amb acne juvenil –per culpa de la saga cinematogràfica Crepúsculo i de sèries com Diaris de vampirs– no és sobrer recordar uns temps en què aquest mite del fantàstic era origen d’obres musculoses, vibrants i virils.

És el cas, per exemple, de La tumba de Drácula, una sèrie que la Marvel va publicar durant gairebé tota la dècada dels setanta aprofitant la revisió del Comics Code que prohibia l’aparició gràfica de determinats personatges de malson. Dibuixada sobretot per Gene Colan –il·lustrador també d’algunes aventures de Daredevil i Iron Man–, La tumba de Drácula va prefigurar el maridatge entre els mites del terror i l’estètica superheroica en què, fa uns anys, van abundar pel·lícules com Underworld o Van Helsing; no debades un dels seus personatges, el caçavampirs Blade, va protagonitzar una trilogia cinematogràfica inscrita en aquesta tendència i interpretada per Wesley Snipes.
Vagament inspirada en el personatge literari creat per Bram Stoker, La tumba de Drácula relata la lluita d’un grup de perseguidors de xucladors de sang contra el Senyor de les Tenebres i d’altres acòlits, en una sèrie d’aventures delirants caracteritzades per un deliciós aroma pulp i per la generositat de les dosis de violència i erotisme. No sorprèn gens, llegint les historietes, que la seva publicació coincidís en el temps amb l’estrena de pel·lícules de la mítica productora britànica Hammer –ja en hores baixes– com Drácula 73, Los ritos satánicos de Drácula, Kung Fu contra los Siete Vampiros de Oro o Capitán Kronos, cazador de vampiros; ni tampoc –fixant-nos en el personatge Blade– amb el gènere de la blaxploitation, que revisava amb to discotequer diversos gèneres clàssics des d’una òptica afroamericana.

El que més perdura d’aquesta obra –que ha recuperat l’editorial Panini– és la formidable, esclatant agilitat del traç de Gene Colan i el trepidant dinamisme de la planificació de les seves vinyetes.

Amb aquest mateix registre vampíric, la mateixa editorial també ha publicat Drácula: la adaptación definitiva, títol una mica pompós per a la que vol ser l’adaptació més fidel d’una novel·la que també ha atret autors com Guido Crepax, Fernando Fernández o Mike Mignola; fidel fins al punt que recupera un pròleg introductori ambientat a Munic que es va suprimir del llibre de Stoker perquè va ser considerat massa llarg. La novel·la gràfica ha estat convertida en guió per Leah Moore –la filla d’Alan Moore– i John Reppion, i il·lustrada per Colton Worley, en unes vinyetes de regust pictòric no excessivament expressives, tot i que d’encertada atmosfera cromàtica.

En aquests temps de vampirs ridículament esllanguits, impostadament neoromàntics i amb acne juvenil –per culpa de la saga cinematogràfica Crepúsculo i de sèries com Diaris de vampirs– no és sobrer recordar uns temps en què aquest mite del fantàstic era origen d’obres musculoses, vibrants i virils. És el cas, per exemple, de La tumba de …










Un comentari a Ullals esmolats

  1. Bob Merrick ha dit:

    Roca. Et parla Bob Merrick. M’havia passat saludar aquesta magnífica aproximació al clàssic de Colan i Wolff. Un peça per reivindicar que, val a dir, la tinc completa.
    T’ha parlat Bob Merrick

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *