MENU

20 març, 2011 Comentaris (1) Visualitzacions: 85 Cinema Xavier Roca










Les devastadores imatges que arriben aquestes setmanes del Japó no poden deixar d’evocar la llarga tradició que la cultura popular japonesa té pel que fa a la fascinació per les imatges de destrucció urbana. Una tradició en la qual pesa l’historial sísmic del país, però en la qual també ha estat decisiu el temor nuclear …

Monstres nuclears

Les devastadores imatges que arriben aquestes setmanes del Japó no poden deixar d’evocar la llarga tradició que la cultura popular japonesa té pel que fa a la fascinació per les imatges de destrucció urbana. Una tradició en la qual pesa l’historial sísmic del país, però en la qual també ha estat decisiu el temor nuclear arrelat en el subconscient de la població nipona arran de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, i que els darrers dies s’ha revifat perillosament a causa de les explosions a la central nuclear de Fukushima.

Alguns dels cineastes japonesos de més prestigi han abordat en les seves pel·lícules les conseqüències de les bombes atòmiques. En aquest sentit, una de les grans pel·lícules que mai s’han fet sobre aquest tema és Lluvia negra (1988), de Shoei Imamura, que –en auster blanc i negre– descriu de manera sòbria, descarnada i despullada de melodramatisme els progressius efectes de les radiacions provocades per la bomba d’Hiroshima sobre un grup de persones. Un altre dels grans autors del país del sol naixent, Akira Kurosawa, va hipotetitzar en un dels segments de Sueños (1990) el que podria passar si sis centrals nuclears explotessin després d’una erupció al Mont Fuji, mentre que a Rapsodia en agosto (1991) va examinar l’herència de la bomba de Nagasaki. Més contemporani és Nobuhiro Suwa, que ha tractat aquest trauma nacional a H Story (2001) amb Hiroshima mon amour (1959) com a referent. I també el cinema d’animació, de tant recorregut, ha abordat la tragèdia a Hiroshima (1983), de Mori Masaki.

Però sobretot ha estat el cinema de consum popular, de gènere fantàstic, el que ha materialitzat de manera recurrent els exorcismes del pànic nuclear, en clau metafòrica. El 1954 es va estrenar Japón bajo el terror del monstruo, d’Ishirô Honda, la primera pel·lícula protagonitzada pel sauri gegant Godzilla. Paradigma de les anomenades kaiju eiga –pel·lícules de monstres–, aquesta producció de la Toho està inspirada per un fet real esdevingut aquell mateix any: l’exèrcit nord-americà va provar una arma termonuclear a l’oceà Pacífic que va detonar amb més força de l’esperada, i els tripulants d’un vaixell tonyinaire japonès van tornar a port amb greus lesions cutànies i malalties derivades de la radioactivitat. De nítida lectura ecologista i pacifista, Japón bajo el terror del monstruo –influïda per King Kong– narra com una criatura prehistòrica sorgeix de la badia de Tòquio revifada per unes proves atòmiques i sembra la destrucció al seu pas. La pel·lícula va inaugurar una saga que, fins a aquest moment, consta de 28 pel·lícules; també se’n va fer un remake nord-americà dirigit per Roland Emmerich i ha influït en pel·lícules com ara Monstruoso, mentre que ara Hollywood es planteja una reinvenció del personatge dirigida per Gareth Edwards (Monstruos). Però, a més, va obrir la porta a una llarga sèrie de films sobre les desfetes –entre gratacels de cartró pedra– de bèsties colossals, com ara Mothra, Gamera, Anguirus o Rodan.

Les devastadores imatges que arriben aquestes setmanes del Japó no poden deixar d’evocar la llarga tradició que la cultura popular japonesa té pel que fa a la fascinació per les imatges de destrucció urbana. Una tradició en la qual pesa l’historial sísmic del país, però en la qual també ha estat decisiu el temor nuclear …










Un comentari a Monstres nuclears

  1. jep ha dit:

    Els seus veïns coreans també van voler col·laborar amb la grandiosa “The Host”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *