MENU

25 març, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 55 Cinema Jep Soler










Alguns van posar l’etiqueta de 7è art al cinema i anys més tard s’ha vist que foren massa agosarats. La diferència entre una obra d’art i el cinema és que la primera és universal: un quadre pintat a Europa s’exposa a Amèrica tal com és, una escultura grega s’observa idènticament al Japó que a Sud-àfrica, …

«13»: remakes amb permís

Alguns van posar l’etiqueta de 7è art al cinema i anys més tard s’ha vist que foren massa agosarats. La diferència entre una obra d’art i el cinema és que la primera és universal: un quadre pintat a Europa s’exposa a Amèrica tal com és, una escultura grega s’observa idènticament al Japó que a Sud-àfrica, en canvi el cinema ha renunciat a ser universal per convertir-se en un negoci que permeti omplir les sales sense tenir en compte l’originalitat.

Ens hem acostumat a veure com des dels Estats Units s’agafen productes forans i s’adapten als gustos dels seus espectadors. Algunes vegades els realitzadors del producte original posen el crit al cel i els seus seguidors s’esquincen les vestidures quan veuen el resultat. Sovint els mateixos creadors volen formar part de la còpia, potser per intentar mantenir l’esperit de l’original o per donar-se a conèixer al país de les oportunitats, i els seus seguidors pateixen el resultat en silenci, per no criticar el mestre.

Takashi Shimizu ho va fer clarament per saltar a l’altra banda del Pacífic, adaptant la terrorífica Ju-on al públic americà amb la fracassada The Grudge. Més tard Michel Haneke va decidir filmar pla per pla la fantàstica Funny Games i li va afegir US al títol, va posar-hi cares conegudes pel públic anglosaxó i va mantenir l’essència inquietant i violenta de la versió europea. Dos casos contraposats en el resultat i amb objectius semblants, el negoci.

Ara li ha tocat a Géla Babluani i 13 Tzameti. Només es pot explicar aquest remake americà per les ganes de fer el salt al cinema comercial. La primera 13 Tzameti emulava el gran cinema clàssic, retornava a un blanc i negre inquietant, desenvolupava un guió sorprenent en què l’espectador havia d’esperar pacientment per descobrir-ne l’entrellat. Una vegada situats a l’epicentre de l’acció l’espectador es deixava portar, sense adonar-se’n, al patiment i al terror. Els actors es mostraven continguts i serens davant situacions que, des de fora, eren viscudes com a inusuals i representades pels protagonistes com a habituals.

Tota la sorpresa queda esborrada en la 13 versió americana. En el primer pla ja t’expliquen de què va la pel·lícula; de fet, en el títol en castellà ja t’ho diu. A més de donar més protagonisme als personatges secundaris, Géla Babluani hi afegeix una subtrama que no porta enlloc i que només serveix per justificar l’aparició de Mickey Rourke. L’acompanyen al repartiment Jason Statham, Alexander Skarsgard, Ray Winston, Sam Riley i Michal Shannon, un gran reclam artístic per als aficionats a les pel·lícules d’acció, que també quedaran decebuts perquè no trobaran el que esperen.

Si es consumeix el producte sense haver vist la versió europea es pot arribar a sentir una angoixa semblant. Desgraciadament, utilitza alguns clixés típics dels films nord-americans als quals estem acostumats.

Alguns van posar l’etiqueta de 7è art al cinema i anys més tard s’ha vist que foren massa agosarats. La diferència entre una obra d’art i el cinema és que la primera és universal: un quadre pintat a Europa s’exposa a Amèrica tal com és, una escultura grega s’observa idènticament al Japó que a Sud-àfrica, …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *