MENU

21 abril, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 56 Sense categoria David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Hi ha alguna cosa daliniana en el posat d’en Josmar. Sí, ho sé, potser m’estic excedint en la comparació, però la faig perquè confesso que no estic gaire segur de qui seria més popular a dia d’avui si ambdós genis intercanviessin les seves respectives èpoques. El que sí que tinc clar és que en Josmar …

«Kisses», (re)descobrint en Josmar

Hi ha alguna cosa daliniana en el posat d’en Josmar. Sí, ho sé, potser m’estic excedint en la comparació, però la faig perquè confesso que no estic gaire segur de qui seria més popular a dia d’avui si ambdós genis intercanviessin les seves respectives èpoques. El que sí que tinc clar és que en Josmar ho ha tornat a fer, ha tornat a primera línia de la provocació amb el seu nou videoclip, Kisses, de discutible qualitat musical -és possible- però d’innegable impacte visual.

I un  cop vist, un es veu obligat a reconèixer una evolució qualitativa en la factura dels productes audiovisuals d’en Josmar (És superfort i Ragazza, fonamentalment). Aquest rotllo postapocalíptic amb localitzacions a l’estil Mad Max, vestuari heavy-botifarrero, i una realització sorprenentment eficient en favor d’un muntatge àgil i fragmentat, ple d’encertades tonalitats cremades i filtres borrosos, tot plegat, confereixen al videoclip un dinamisme normalment aliè en aquest tipus de productes, més centrats en les suposades habilitats artístiques del personatge en qüestió. Malgrat tot, un troba a faltar (a part del tanga) una història pel mig, una ficció que donés joc a la lletra, i que el convertís, sense cap mena de discussió, en el millor videoclip freaky de la història. Però tampoc podem demanar cansalada a la figuera.

Tampoc seré jo qui discuteixi la vàlua artística d’en Josmar, i menys en un país on hi ha l’estranya norma de considerar artistes segons quins personatges que, com en Bisbal o l’Enrique Iglesias per posar uns exemples clars, han fet dels brams i dels galls, respectivament, les seves personals maneres d’entendre el cant. Ho dic perquè a dia d’avui encara hi ha qui se’n fot, d’en Josmar. Però el cert és que el cantautor gironí ha fet del freakisme la seva bandera, el seu estil, la seva manera d’entendre la música i l’entertainment, i a més ho ha fet amb collons (i amb tanga, sí), com en la seva època ho va fer Dalí amb cara de boig encocat i bigotis enviagrats. Perquè a mi no me la colen; potser sí que en Dalí sabia pintar i tot això que diuen, però sense el seu freakisme no hauria arribat enlloc. Segur.

Per tot això i més, és just demanar, exigir per en Josmar, gironí il·lustre, el reconeixement artístic que es mereix. I no hi hauria cap millor reconeixement que nomenar-lo pregoner de les properes fires i festes de Sant Narcís. A part de just seria, esclar, superfort.

Hi ha alguna cosa daliniana en el posat d’en Josmar. Sí, ho sé, potser m’estic excedint en la comparació, però la faig perquè confesso que no estic gaire segur de qui seria més popular a dia d’avui si ambdós genis intercanviessin les seves respectives èpoques. El que sí que tinc clar és que en Josmar …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *