MENU

20 maig, 2011 Comentaris (3) Visualitzacions: 83 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Encara amb el bon gust que em va deixar la sorprenent i infravalorada adaptació de Solomon Kane, (Michael J. Basset, 2009), un dels personatges literaris creats pel gran Robert E. Howard (i que espero que tingui continuació), arriba la imminent estrena de la nova adaptació cinematogràfica de Conan, the Barbarian, el fill insigne de l’escriptor …

Conan, la nova barbaritat

Encara amb el bon gust que em va deixar la sorprenent i infravalorada adaptació de Solomon Kane, (Michael J. Basset, 2009), un dels personatges literaris creats pel gran Robert E. Howard (i que espero que tingui continuació), arriba la imminent estrena de la nova adaptació cinematogràfica de Conan, the Barbarian, el fill insigne de l’escriptor texà. I amb això aprofito per alimentar la discussió que fa temps que està encesa: la dels remakes. Jo, la veritat, només els puc entendre quan refan un pet de pel·li (amb perdó). Sóc molt radical, ja ho sé, però no podeu esperar gaire més d’un paio que té penjat al seu dormitori, entre d’altres, el pòster de Desaparecido en combate, amb un Chuck Norris emprenyat i pletòric. Jo sempre poso l’exemple del film La cosa (del mestre Carpenter, 1982), l’excel·lentíssim remake de The thing from another world (Christian Nyby, 1951). No hi ha gaire per parlar; una obra mestra del fantàstic i de la sèrie B, sorgida d’una aberració soporífera, ridícula i pamfletària anticomunista perquè sí, i realitzada sense gens de gràcia a l’inici de l’era freda.

Podria entendre el remake, també, com un repte, com un intent de millora, de complementació, o d’actualització d’alguna joia passada que amb el temps potser ha esdevingut un pèl avinagrada. El meu exemple és La invasión de los ultracuerpos (Philip Kaufman, 1976), una magnífica actualització de la genial La invasión de los ladrones de cuerpos (Don Siegel, 1956), tot un referent cinematogràfic de l’sci-fi i del pànic no només a l’amenaça comunista, sinó també i sobretot a la cacera de bruixes de McCarthy; un dels episodis més foscos i lamentables de Hollywood, amb un guió de traca, i una realització obsessiva i malaltissa signada per qui acabaria sent el pare de Harry el Brut. Reverència.

Arribats a aquest punt, entro a matar amb el nou Conan, the Barbarian de Marcus Nispel, el remake d’una fantàstica i entranyable pel·li d’aventures, d’espasa i bruixeria feta amb quatre duros per les Espanyes d’inicis dels vuitanta, amb un desconegut i meravellós Arnold Schwarzenegger com a cap de cartell, i amb una superba banda sonora signada pel gran Basil Poledouris. Qui ha vist el film sabrà valorar-ne les virtuts, que són moltes, així com també els defectes, que són uns quants més. Feia falta el remake de Conan? No ho tinc tan clar. Tinc clar que va ser, i encara és, una franquícia desaprofitadíssima, i que possiblement per falta de tècnica i mitjans no va acabar sent una realitat en aquella època (la seqüela Conan, el destructor, es va encarregar de fulminar-ne qualsevol possibilitat). Per tant, podria entendre una nova aventura de Conan, un rentat de cara del personatge i del seu univers fantàstic ple de màgia negra i gore, però seguint l’estela d’aquell excel·lent primer film de John Milius. Com de fet s’ha fet sempre amb James Bond, abans de sodomitzar el personatge amb la moda Bourne i amb el rostre del Daniel Craig aquest. Tot i així, el mencionat remake el classificaria dins d’aquesta segona categoria de ‘potser necessaris però no a qualsevol preu’. I pel que s’ha pogut anar veient amb les promos i els tràilers que pul·lulen per la xarxa, em temo que no anem bé, gens bé; abús de la pantalla blava i dels efectes digitals (ara CGI) a l’estil de 300, i sobretot l’elecció de Jason Momoa (jo amb aquest nom ja l’hauria descartat), un nyicris comparat amb l’Arnie o amb el còmic, amb cara de metrosexual, boqueta de pinyó i rastes. Lamentable, vergonyós i vergonyant.

Per acabar, diré que un amic meu em recorda sempre que els remakes no han de ser un problema: «Qui vol els veu i qui no vol no.» Cert, però tenint en compte que es fan com xurros i en general bastant mal fets, bàsicament adreçats a adolescents idiotitzats que tot i internet tenen la mateixa cultura cinematogràfica que una pedra, però que ara per ara és el principal  públic que aguanta el cinema com a indústria i espectacle (almenys als EUA), crec que a ells més que a ningú els la porta fluixa que facin un remake de Conan, the Barbarian o una nova aventura basada en un film anterior. A mi personalment, això últim, una frivolitat en tota regla, em molesta encara més i no penso pagar una entrada per anar-la a veure. Per sort, encara em queden les descàrregues il·legals com a mesura de protesta. I de venjança. Per Crom!

Encara amb el bon gust que em va deixar la sorprenent i infravalorada adaptació de Solomon Kane, (Michael J. Basset, 2009), un dels personatges literaris creats pel gran Robert E. Howard (i que espero que tingui continuació), arriba la imminent estrena de la nova adaptació cinematogràfica de Conan, the Barbarian, el fill insigne de l’escriptor …










3 comentaris to Conan, la nova barbaritat

  1. I. ha dit:

    No serà culpa de la LOGSE? 🙂

  2. paul kersey ha dit:

    Em sembla lamentable aquesta espiral de remakes sense sentit en que s’ha abocat Hollywood. Lo millor és ignorar-los, i com a molt descarregar-te’ls, sí.

  3. […] veure molta porqueria. Fa uns mesos, quan vaig descobrir per internet el tràiler, ja vaig fer un article sobre el que honestament em transmetia. Com a fan del personatge i la mitologia creada per Robert […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *