MENU

1 juny, 2011 Comentaris (2) Visualitzacions: 32 Sèries Jordi Dorca










Dowton Abbey: el paradigma del bon moment de la ficció televisiva britànica. Al final de l’època edwardiana una notícia va trastornar la societat del moment; durant el seu viatge amb sortida a Southhampton i arribada a Nova York, el Royal Mail Steamship, «Titanic», va col•lidir amb un iceberg i va naufragar, era l’any 1912. Aquest …

«Dowton Abbey»: el paradigma del bon moment de la ficció televisiva britànica.

Dowton Abbey: el paradigma del bon moment de la ficció televisiva britànica. Al final de l’època edwardiana una notícia va trastornar la societat del moment; durant el seu viatge amb sortida a Southhampton i arribada a Nova York, el Royal Mail Steamship, «Titanic», va col•lidir amb un iceberg i va naufragar, era l’any 1912. Aquest accident és precisament el punt de partida de la trama de la magnífica sèrie anglesa Dowton Abbey. La mort d’un cosí de la família en aquest naufragi provoca un gran desconcert en la vida de lord i lady Grantham i les seves tres filles. Les normes aristocràtiques de l’època impedeixen que cap noia pugui ser hereva dels títols ni del patrimoni que té aquesta prestigiosa família. Aquest cosí era l’esperança per mantenir la posició de la família, ja que no només era l’hereu sinó també el promès de lady Mary (filla gran dels Grantham) i aquest moviment mantenia Dowton en mans de la família. A partir d’aquest moment apareix Matthew, un cosí llunyà que, si res no ho impedeix, serà l’hereu, i amb ell apareixen maniobres encobertes per garantir-ne la successió satisfactòria.

Els moviments per mantenir el patrimoni i perpetuar els privilegis de la família conformen la trama principal, però moltes altres subtrames es ramifiquen al voltant d’aquesta, sobretot a través de les històries dels membres del servei. Al cap i a la fi el que veiem en aquesta sèrie és la vida d’uns personatges que habiten un submón tancat, molt poc propici a canvis i altament estratificat, els de dalt (la noblesa i els seus hereus) i els de baix (els que els serveixen amb obstinada dedicació). Aquest paradigma ja el vàrem veure als anys setanta amb Upstairs, downstairs i a Gosdford park de Robert Altman, una pel•lícula amb guió de Julian Fellowes, creador d’aquesta sèrie. Fellowes continua, a Dowton Abbey, l’estela i l’estètica del film d’Altman i conforma un argument creïble i suggeridor per a tots els que seguim aquesta sèrie de la qual ja s’ha confirmat la segona temporada i que arribarà a l’Estat espanyol el mes d’octubre que ve.

Dowton Abbey explica també les reticències al canvi d’una aristocràcia immobilista i retrògrada, enfront d’unes noves generacions més subjectes als canvis; el món conservador que trobem retratat sobretot en el personatge de la comtessa vídua, i en menor mesura del seu fill, lord Grantham, enfront del progressisme encarnat en la filla petita, lady Sybil i el xofer socialista de la família. Altres punts d’atenció són els contrastos que apareixen entre el personal del servei, contrastos entre el bonisme d’Anna, Battes i Wiiliam enfront dels maquiavèlics O’Brien i Thomas, o de l’obstinada dedicació del majordom Carson i les ganes de prosperar i abandonar el servei per part de membres més joves.

Capítol a part mereixen les increïbles interpretacions de la majoria d’actors, potser les més destacables serien les de Joanne Froggatt en el paper d’Anna, la de Maggie Smith com a comtessa vídua, la de Brendan Coyle que encarna l’enigmàtic senyor Bates, Jim Carter en el paper del fidel majordom Carson i Michelle Dockery com a lady Mary. Unes interpretacions, totes elles contingudes i creïbles, en un gènere on sempre es corre el perill de la sobreinterpretació.

Dowton Abbey és una sèrie coral, en què el protagonisme està compartit entre l’aristocràcia i el servei, una sèrie que té una ambientació perfecta, grans interpretacions, un guió molt ben travat, un llenguatge creïble, sentit de l’humor i ironia a l’estil dels relats de Wodehouse o Saki i unes localitzacions exactes. Tots aquests elements els trobarem posats a disposició d’una sèrie que representa com cap un altre episodi del bon moment de la nova ficció televisió britànica. Ja estem a punt per tornar a sentir la gran sintonia de la sèrie, la versió d’Every breath you take, de Police, interpretada per Scala & Kolacny Brothers. Només falten 5 mesos.

Dowton Abbey: el paradigma del bon moment de la ficció televisiva britànica. Al final de l’època edwardiana una notícia va trastornar la societat del moment; durant el seu viatge amb sortida a Southhampton i arribada a Nova York, el Royal Mail Steamship, «Titanic», va col•lidir amb un iceberg i va naufragar, era l’any 1912. Aquest …










2 comentaris to «Dowton Abbey»: el paradigma del bon moment de la ficció televisiva britànica.

  1. guillem ha dit:

    Ep jordi, estic mirant la segona temporada ja de downton abbey, i la veritat és que és una sèrie que m’encanta: una proposta formal espectacular i un argument que juga molt intel.ligentment amb el format “culebron”, que fa que enganxi molt i molt.És a dir, una soap opera de qualitat, de les que no fa cosa dir que la segueixes 🙂
    Ara mateix m’acabo d’enterar de que fellowes també és el “responsable” de gosford park… pel.lícula que sempre em ve a la ment quan veig la sèrie.
    Llàstima que a anglaterra només durin 6 o 7 episodis, com luther o misfits, però suposo que és una manera de no allargar i fer massa pesada l’argument.
    Salut!

    • Jordi Dorca ha dit:

      M’alegro que t’agradi Guillem. Jo també estic mirant la segona temporada i no m’està decebent en absolut. Una gran proposta. Per cert gràcies per seguir-nos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *