MENU

15 juliol, 2011 Comentaris (1) Visualitzacions: 61 Sèries Jep Soler










El panorama actual televisiu, pel que fa a les sèries, sembla dominat per l’omnipresent J.J. Abrams. Més enllà de voler discutir aquesta supremacia, el que voldria és vindicar-ne un de més gran, Alan Ball. Es va donar a conèixer per la porta gran, guanyant l’Oscar al millor guió original per American beauty de Sam Mendes. …

True Ball

El panorama actual televisiu, pel que fa a les sèries, sembla dominat per l’omnipresent J.J. Abrams. Més enllà de voler discutir aquesta supremacia, el que voldria és vindicar-ne un de més gran, Alan Ball.

Es va donar a conèixer per la porta gran, guanyant l’Oscar al millor guió original per American beauty de Sam Mendes. La primera creació televisiva, poseu-vos drets, va ser A dos metros bajo tierra, on explica la vida d’una família que regenta un negoci funerari. L’objectiu moral de la trama és explicar el que és innegable, que la mort forma part de la vida i com a tal hem d’aprendre a conviure-hi. Els magnífics personatges creats per Ball aconsegueixen trencar amb el tabú de la mort i fer-ho quotidià, proper, acceptat. Cada capítol comença amb la mort d’alguna persona, després anem desfilant el seu passat a partir de les reaccions dels seus estimats, sense deixar de banda la història de la família funerària. A més de totes les complicacions habituals dels processos de dol, la sèrie aprofundeix en altres temes latents en la nostra societat, l’homosexualitat, l’adolescència, la paternitat, l’amor, la maduresa, la immigració, l’adulteri, l’art…. Tot molt ben cuinat per Alan Ball i amb un gran gust de boca al final, amb un últim capítol, després de 5 temporades, memorable.

La seva única incursió com a director de cinema, Nothing is private (2007), es podria situar en el grup de temes preferits de Todd Solonz: les relacions familiars malaltisses; amb un toc que recorda molt American beauty, sobretot en l’atracció fatal dels adults mascles cap a les jovenetes i la nul·la adaptació dels militars a la vida civil.

Actualment continua l’èxit de la seva darrera sèrie, True Blood, que ha encetat la quarta temporada. Tots els amants dels vampirs i de les criatures màgiques gaudirem d’aventures més elaborades, més sagnant, més sexuals i brutals que en tots els productes de moda ensucrats com Diari de vampirs, la saga Crepúsculo o altres bajanades. El gran repte d’aquesta temporada serà lligar la gran quantitat de trames que s’han tret de la màniga. Han fet trampa enviant la Sokie a la terra de les fades com si estigués a la màquina d’entrenament d’en Goku, a la sala del temps, però a la inversa. Un quart d’hora representa un any en la vida mortal. Per tant han pogut fer avançar els personatges i canviar-los per fer-los més atractius. Estic convençut que ho resoldran perfectament, tinc la seguretat que un geni com Alan Ball no fallarà. Eh que m’entens, Abrams?

El panorama actual televisiu, pel que fa a les sèries, sembla dominat per l’omnipresent J.J. Abrams. Més enllà de voler discutir aquesta supremacia, el que voldria és vindicar-ne un de més gran, Alan Ball. Es va donar a conèixer per la porta gran, guanyant l’Oscar al millor guió original per American beauty de Sam Mendes. …










Un comentari a True Ball

  1. Josep ha dit:

    Company Jep,

    Les dues sèries d’Alan Ball són magistrals i ell és un geni del disseny de personatges i conflictes humans (o sobrenaturals), però això no és motiu per carregar contra Abrams, que té com a punt fort l’evasió pura i dura. Amb Alias i Lost, Abrams ha retornat als espectadors d’avui la sensació que els més grans teníem quan de petits vèiem Missió Impossible o Viatge al Fons del Mar, i això també té molt mèrit.

    🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *