MENU

29 juliol, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 53 Cinema Jep Soler










“En el passat hi ha penediment, en el futur angoixa, només compta el present per ser feliç” (proverbi oriental). Quin sentit té la vida? Aquesta deu ser la pregunta més important de la humanitat, si més no, veient que totes les civilitzacions han construït estratègies per omplir el buit que apareix quan s’intenta respondre-la. Els …

Sempre junts

“En el passat hi ha penediment, en el futur angoixa, només compta el present per ser feliç” (proverbi oriental).

Quin sentit té la vida? Aquesta deu ser la pregunta més important de la humanitat, si més no, veient que totes les civilitzacions han construït estratègies per omplir el buit que apareix quan s’intenta respondre-la. Els protagonistes de Never let me go tenen la resposta, ells saben per què han vingut al món, quin és el seu objectiu, quina és la recompensa de viure cada dia i el premi final. Ho saben i ho accepten. Perquè només a partir d’acceptar el destí poden buscar la felicitat.

Tot i saber el sentit de la vida, els personatges creats per Kazuo Ishiguro no tenen assegurada aquesta felicitat. És per això que han de descobrir què els fa sentir bé, què els agrada i aprendre com aconseguir-ho. La seva educació estricta en un internat els permet tenir un coneixement bàsic, però no els prepara per a la vida exterior.  A fora tot és diferent, hi ha els perills habituals i les preguntes impertinents. I si el destí es pot canviar?  Quins són els nostres orígens?

El film està estructurat en tres parts. La primera, l’aprenentatge a l’internat durant la infància, la segona, la separació dels tres protagonistes i la tercera, el retrobament. La darrera part està carregada de gran sentiment, com si a cada segon se’ns formés un forat al pit, és en aquest punt en què el dolor i l’esperança apareixen per portar-nos, un altre cop, a la realitat, al destí que s’ha de complir. A l’única cosa que forma part de la vida i que no podem negar.

Quan s’acaba de veure Never let me go es té la sensació que s’acaba de veure una gran pel·lícula, i es fan els comentaris típics «la fotografia és molt bona», «els actors són molt creïbles» (fantàstica Carey Mulligan), «la banda sonora esplèndida» (de Rachel Portman), «una mica rareta», «m’ha fet patir»…

Us proposo que aneu una mica més enllà. Que us quedeu amb la darrera escena del film. Doneu-hi un parell de voltes. Feu un viatge introspectiu i no us atureu si us trobeu una espina dolorosa. Continueu endavant, intenteu reflexionar a partir del missatge final. Si ho podeu fer la pel·lícula haurà aconseguit el seu propòsit, i vosaltres us coneixereu una mica més.

“En el passat hi ha penediment, en el futur angoixa, només compta el present per ser feliç” (proverbi oriental). Quin sentit té la vida? Aquesta deu ser la pregunta més important de la humanitat, si més no, veient que totes les civilitzacions han construït estratègies per omplir el buit que apareix quan s’intenta respondre-la. Els …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *