MENU

30 juliol, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 58 Sèries Jordi Dorca










Per alegria de molts, els premis Emmy d’aquest any han nominat Friday night lights en la categoria de millor sèrie dramàtica, així com Kyle Chandler i Connie Britton com a millor actor i actriu principal, respectivament. Friday night lights és una sèrie pràcticament desconeguda al nostre país; als Estats Units ha anat acumulant temporades, tot …

(Dillon) Texas forever!

Per alegria de molts, els premis Emmy d’aquest any han nominat Friday night lights en la categoria de millor sèrie dramàtica, així com Kyle Chandler i Connie Britton com a millor actor i actriu principal, respectivament. Friday night lights és una sèrie pràcticament desconeguda al nostre país; als Estats Units ha anat acumulant temporades, tot i que moltes vegades els índexs d’audiència no eren els desitjables pels executius de la NBC, però una legió de fans fidels i els elogis de molts crítics i guionistes importants com ara David Handelman (The West Wing), han permès que arribés a la seva conclusió i acabés assolint el merescut reconeixement als Emmy.

Basada en la novel·la homònima de H.G. Bissinger i dirigida per Peter Berg (Very bad things i Hancock), Friday night lights va posar punt final a cinc temporades aquest mes de febrer passat. Peter Berg ja va portar aquesta novel·la al cinema l’any 2004 amb una bona pel·lícula i amb una molt bona interpretació de Billy Bob Thornton.

Dir que Friday night lights és una sèrie sobre futbol americà és simplificar les coses fins a l’extrem, d’acord que aquest és el seu leitmotiv, però també una excusa per entendre les vicissituds de Dillon, un petit poble imaginari de Texas. Aquest poble viu en la més absoluta letargia durant la setmana, però el divendres quan s’encenen els llums del camp i els Panthers, l’equip del seu institut, comença a jugar, la cosa canvia. Llavors el poble se sent orgullós i té un punt en comú i un objectiu bàsic: animar l’equip perquè guanyin el campionat estatal de Texas.

Si parlem del futbol, veurem un equip d’institut organitzat en la més absoluta professionalitat, amb un entrenador inflexible alhora que increïblement vinculat i preocupat per la vida dels seus jugadors, amb tècnics auxiliars, gimnàs equipat i un grup d’accionistes exigent amb els resultats de l’equip. Veurem quaterbacks estrella que inicien el camí cap a la National Football League (NFL), fullbacks i take backs obstinats amb el futbol, privilegis enormes al seu institut en tant que jugadors, animadores només dedicades a complaure’ls, festes, alcohol i fama a petita escala… en definitiva, uns Panthers molt semblants als Miami Sharks que dirigia Al Pacino a Any given Sunday d’Oliver Stone, això sí, en versió reduïda.

A Any given Sunday, hi ha un moment en què es fa un muntatge paral·lel d’una reunió de Tony d’Amato (Al Pacino) amb el seu quaterback i escenes de lluites de quàdrigues de la pel·lícula Ben Hur. Aquesta és una clara al·lusió comparativa d’aquests jugadors amb els gladiadors romans, uns gladiadors que es forgen als instituts on milers d’equips i nois busquen una beca que els porti a la universitat i que després els catapulti a la NFL. A Friday night lights es veu clarament aquesta idea del futbol com a única aposta d’uns nois que volen sortir d’aquest petit poble i triomfar. El pas intermedi cap a la glòria de la universitat que comporta llargues negociacions amb intermediaris, agents i captadors. Un panorama d’aquest esport, com podeu veure, no pas idíl·lic però sí més optimista que el d’Any given Sunday o el de la demolidora The program (aquí Lobos universitarios) en què se’ns planteja un món del futbol absolutament corrupte i demolidor.

Però com ja hem anunciat, Friday night lights no és només una sèrie de futbol americà ni una típica història d’amors i desamors adolescents (tot i que algunes trames hi transiten perillosament), sinó un retrat d’una realitat, la d’un petit poble imaginari: Dillon (Texas). Aquesta mena de Yoknapatawpha faulkneriana serveix de pretext als autors per explicar moments de la vida de l’Amèrica que conviu lluny de les grans concentracions urbanes. En aquest retrat, hi veiem una societat tediosa, que es reitera en diversos hàbits que fan que el dia a dia sigui més “portable” com el seu equip de futbol (els Panthers) i la seva devoció religiosa. Enmig de la grisor, els dos protagonistes, el matrimoni Taylor (entrenador i orientadora a l’institut, respectivament), són un punt de referència per a molts joves que es neguen a seguir amb aquesta vida establerta i busquen nous horitzons, ja sigui a través del futbol o a través de poder marxar a estudiar a la universitat. Cada un d’aquests joves és una petita història en si mateixa, famílies desestructurades, germans abandonats, mares solteres tirant endavant els fills, alcoholèmies, fills de militars… un panorama poc idíl·lic però molt explicatiu de la vida dels habitants de Dillon, un poble que esdevé el protagonista principal de la sèrie tal com ho és Baltimore a la colossal The Wire.

Trobem també altres personatges que graviten a l’entorn de la sèrie i que no pertanyen exclusivament al grup dels esportistes, tots ells (futbolistes inclosos) fan una bona interpretació i ens mostren la complexitat emocional d’uns personatges, que si no s’haguessin tractat així serien mers estereotips d’una sèrie d’institut. De les interpretacions cal destacar Kyle Chandler (entrenador Eric Taylor), Connie Britton (Tami Taylor), Aimee Teegarden, que interpreta la seva filla Julie Taylor, Taylor Kitsch com a Tim Riggins (segurament un dels grans personatges televisius dels darrers anys), Jesse Plemons com a Landry Clarke, Zach Gilford en el paper del lluitador Matt Saracen, Brad Leland, que interpreta el gran Buddy Garrity, i les guapíssimes Adrianne Palicki (Tyra Collette) i Minka Kelly (Lyla Garrity)

Tècnicament la sèrie presenta una aposta arriscada, gravada càmera en mà, com si es tractés d’un fals documental, la càmera (en constant moviment) capta plans curts dels personatges en els quals podem veure la complexitat de cadascun d’ells. Friday night lights que presenta una estètica freda i depriment que l’allunya de les sèries d’institut, és un retrat realista i costumista perfectament acompanyat d’una música que emfatitza el relat composta pel gran W.G. Snuffy Walden ( compositor de la banda sonora de The West Wing).

En definitiva, aquesta és una sèrie que ens ha emocionat a través de personatges propers i escenes que tindrem sempre a la nostra memòria com ara la de la lesió de Jason Street, la de Matt Saracen cantant Mr. Sandman, bring me a dream a la seva àvia, l’assumpció de culpa de Tim Riggins o les imatges dels partits, les derrotes i les victòries dels Panthers. Una sèrie que va molt més enllà d’allò que aparenta i que fa que sentim nostra la frase del gran Tim Riggins: «Texas forever» a la qual jo afegiria «(Dillon) Texas forever».

Per alegria de molts, els premis Emmy d’aquest any han nominat Friday night lights en la categoria de millor sèrie dramàtica, així com Kyle Chandler i Connie Britton com a millor actor i actriu principal, respectivament. Friday night lights és una sèrie pràcticament desconeguda al nostre país; als Estats Units ha anat acumulant temporades, tot …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *