MENU

11 agost, 2011 Comentaris (2) Visualitzacions: 45 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Sol passar que quan tens grans expectatives en alguna cosa mai s’acaben d’acomplir. No parlo de dones, parlo d’aquelles grans estrenes anunciades com «la nova gran pel·lícula de l’any». Capitán América. El primer vengador és un clar exemple d’aquest tipus de films, que ha aconseguit aquesta etiqueta gràcies, bàsicament, a la pròpia mística del personatge …

«Capitán América», patriotisme en temps de crisi

Sol passar que quan tens grans expectatives en alguna cosa mai s’acaben d’acomplir. No parlo de dones, parlo d’aquelles grans estrenes anunciades com «la nova gran pel·lícula de l’any». Capitán América. El primer vengador és un clar exemple d’aquest tipus de films, que ha aconseguit aquesta etiqueta gràcies, bàsicament, a la pròpia mística del personatge (això és innegable) i a un tràiler espectacular, de tall clàssic (potser amb massa informació al darrere), però en què es preveia una història (a vegades en els tràilers actuals això és impossible) i un disseny de producció magnífic, que l’ha acabat convertint durant els mesos previs a la seva estrena en un rum-rum malaltís entre la comunitat freaky-marveliana. Jo sóc més d’Spiderman, un superheroi que sempre m’ha semblat una de les creacions més actuals, enginyoses i profundes sorgides de l’imaginari Marvel (per cert, gran tràiler el de l’innecessari re-boot que ja corre per internet i les sales cinematogràfiques). En canvi, Capitán América l’he trobat sempre un personatge ridícul per anacrònic, un patriota exacerbat, i a més amb una vestimenta cutre de collons, que fa impossible que te’l prenguis seriosament.

El problema principal de la pel·lícula és que emociona més aviat poc (el patriotisme i l’acció acaben esdevenint el previsible leitmotiv del film, i no la defensa del dèbil, com s’intuïa al tràiler i a l’inici del mateix). Un altre punt feble és l’actor protagonista, i és que els secundaris passen la mà per la cara al fibrat Chris Evans (també la torxa humana a The fantastic four); Tommy Lee Jones, Stanley Tucci i, sobretot, Hugo Weaving –a qui l’espantós maquillatge final de Crani Vermell aconsegueix per moments malmetre la seva més que correcta composició– demostren carisma i savoir faire. Tot i que la història, ambientada als any quaranta i amb uns lloables dissenys futuristes que ens acosten a l’estètica Steampunk, avança prou correctament fins al final, molesten amb escreix la falta de rigor i de narració en l’adquisició de poders i habilitats del nou supersoldat (un punt important en tota pel·li de superherois), i algunes absurdes seqüències de muntatge de naturalesa publicitària i de suposades gestes bèl·liques en CCI perpetrades pel “Capi” i els seus amics de guerrilles, que per moments ens acosten a la paròdia i al videoclip, i que confirmen que d’argument, més aviat poquet.

Conclusió: dues hores d’entreteniment, sí, però amb més d’un esbufec final, i la sensació d’haver vist una pel·li més o, el que és el mateix, una de les adaptacions més fluixes sorgides de la factoria Marvel, i una de les més prescindibles de Joe Johnston, el creador de l’entranyable i reivindicable The Rocketeer. Fins i tot Els barrufets i El origen del planeta de los simios l’han superada en espectadors. Trist, molt trist.

Sol passar que quan tens grans expectatives en alguna cosa mai s’acaben d’acomplir. No parlo de dones, parlo d’aquelles grans estrenes anunciades com «la nova gran pel·lícula de l’any». Capitán América. El primer vengador és un clar exemple d’aquest tipus de films, que ha aconseguit aquesta etiqueta gràcies, bàsicament, a la pròpia mística del personatge …










2 comentaris to «Capitán América», patriotisme en temps de crisi

  1. Bob Merrick ha dit:

    res a dir, David. Tu i jo hem vist la mateixa pel·lícula. Magnífica crònica

  2. Callahan ha dit:

    Gràcies, gran Bob! A disposar! 😛

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *