MENU

25 agost, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 43 Cinema Lluís Simon










Primer de tot, un flaix back. Vaig gaudir per primer cop del film original de Planet of the Apes (1968) el 1986 (si no recordo malament) en una classe de religió a l’institut (sic). Allò formava part d’algun treball de recerca que ens havia encarregat la mestre, una rossa escultural que va deixar KO tota …

El mite dels simis

Primer de tot, un flaix back. Vaig gaudir per primer cop del film original de Planet of the Apes (1968) el 1986 (si no recordo malament) en una classe de religió a l’institut (sic). Allò formava part d’algun treball de recerca que ens havia encarregat la mestre, una rossa escultural que va deixar KO tota la classe el primer dia que hi va entrar per dir que era la nova professora substituta de religió. “Com veieu, no sóc cap monja”. Aquesta frase em va quedar gravada. Tornem a la pel·lícula. Recordo, com si fos ahir la penúltima escena amb Charlton Heston muntat a cavall sense rumb en una platja indefinida. Sé que teníem pressa per anar a la classe següent, però la professora insistia que ens quedéssim, que havíem de veure fins al final. “Per què? –vaig pensar– si tot el peix està venut”. I fou llavors quan la majestuosa estàtua de la llibertat, miserablement derruïda, va aparèixer davant dels meus ulls. En aquell moment ella, la mestra, em va picar l’ullet. Era la senyal definitiva que allò era MOLT més important que la classe següent, ja fos llatí, química o llengua. Bocabadat vaig contemplar les paraules de Heston maleint la raça humana per haver portat el planeta a la perdició…

Tornem al segle 21. I heus aquí que Hollywood ens ha portat una preqüela –odiosa paraula– d’un film que hauria de romandre intocable. La culpa ve de lluny perquè ja als anys 70 el mite dels simis va ser comercialment explotat fins a l’extenuació amb una colla  de films que que insulten el concepte de sèrie B. La meva incomoditat amb Rise of the Planet of the Apes rau en la desconnexió emocional que hi ha entre un guió absolutament cenyint als perills de la ciència actual i la història que personalment m’havia gravat al cervell o imaginat sobre tot el que havia passat des que la tripulació de Heston va sortir des de la Terra fins que va arribar Planeta dels Simis. Quan en el film original vaig veure l’astronauta George Taylor (Heston) cridant desesperat en descobrir la crua realitat vaig intuir tot el que havia passat. I no s’havia de ser gaire llest. En aquella època només hi havia una hipòtesi plausible: holocaust nuclear.

Així doncs fins ara sempre havia viscut amb la tranquil·litat de saber la veritat. Al planeta havien passat milers i milers d’anys i els simis havien tingut la seva pròpia evolució i havien descobert el perill (nuclear) que representaven els homes per a tots els éssers vius del seu planeta. I per això, els perseguien. La nova pel·lícula em trenca, doncs,  tots els esquemes. No dic que sigui dolenta, però igual que els finals oberts solen ser els millors també ho són els principis. Cadascú es munta la seva pròpia teoria. Rise of the Planet of the Apes és un grandiós spoiler que treu encant a una pel·lícula, l’original, i una novel·la inimitables.

Em va fer molta gràcia, això sí, l’homenatge del director (o còpia descarada) en l’escena final a la gloriosa Twelve Monkeys (Terry Gilliam, 1995), una pel·lícula que exerceix (i no només pel nom) una tremenda influència sobre aquesta opera prima de Rupert Wyatt.

Primer de tot, un flaix back. Vaig gaudir per primer cop del film original de Planet of the Apes (1968) el 1986 (si no recordo malament) en una classe de religió a l’institut (sic). Allò formava part d’algun treball de recerca que ens havia encarregat la mestre, una rossa escultural que va deixar KO tota …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *