MENU

8 setembre, 2011 Comentaris (3) Visualitzacions: 1708 Cinema Col·lectiu Bob Merrick













La primera vegada que vàrem veure el coronel George Taylor, un incommensurable Charlton Heston (1925-2008), a El Planeta dels simis (Francklin J. Schaffner, 1968), agenollat a la platja amb el cavall i la Nova –que per cert estava molt bona– al seu costat, cridant «Maleïdes siguin totes les guerres!», vàrem descobrir que la ciència-ficció com a metàfora o …

L'origen del planeta dels micos, o com disfrutar de les crispetes

La primera vegada que vàrem veure el coronel George Taylor, un incommensurable Charlton Heston (1925-2008), a El Planeta dels simis (Francklin J. Schaffner, 1968), agenollat a la platja amb el cavall i la Nova –que per cert estava molt bona– al seu costat, cridant «Maleïdes siguin totes les guerres!», vàrem descobrir que la ciència-ficció com a metàfora o crítica social ja es podia escriure definitivament en lletres d’or a la història del cinema. I no és per la novel·la de Pierre Boulle, que data del 1963, molt inferior al film, si bé dotada d’encant, sinó pels valors cinematogràfics del treball. Cal deixar clar que al darrere hi havia el gran Rod Serling, al guió, i un productor abnegat, Arthur P. Jacobs. Sense obviar els revolucionaris efectes de maquillatge i un final absolutament magistral i, val a dir, gens trampós, com d’altres del tipus El sisè sentit (M. Night Shyamalan, 1999). L’èxit del film va abocar la Fox, productora arriscada –va produir Star Wars (1977), quan ningú ho volia fer– a obrir una de les primeres grans franquícies del cinema. La història va continuar amb Retorn al planeta dels simis (1970), Fugida del planeta del simis (1971), Rebel·lió al planeta dels simis (1972) i la quinta i última, La batalla pel planeta dels simis (1973). A més, d’una sèrie de televisió que va durar una temporada. La saga clàssica té dues grans constants, de fet tres, la darrera la direm al final: la primera, una història potent; i la segona, unes continuacions que sempre partien d’un bon argument però que, i malauradament, s’anaven quedant sense pressupost fins arribar a ser risibles, especialment l’última. Amb tot, sí que van saber acabar bé la saga. La darrera tenia un final memorable. Micos i humans compartint i vivint junts. Un final demolidor, perquè tots sabíem com acabava realment la història, amb els simis dominant el planeta. La tercera gran constant que us deia: Roddy Mcdowell (1928-1998), interpretant Cornelius i Cesar. Ex-tra-or-di-na-ri! Per cert, quan redimonis algun bastard reivindicarà el treball del realitzador J. Lee Thompson.

Ara han volgut reviure la franquícia, després del fallit intent del remake de Tim Burton (2001). I la veritat, ens ho vàrem passar bé i vàrem gaudir amb L’origen del planeta del simis (Rupert Wyatt, 2011). Molt més que no pas amb la de Burton, on només sobresortia Tim Roth. És cert que, per algun critiquet del tipus Cahiers, no serà una gran pel·lícula. Ja hi estem d’acord. Però, i anant al gra, pensem que tampoc pretén ser-ho. No té el millor guió del món. Si bé és la típica pel·lícula de moments. Ja ho sabeu: enmig d’un oasi de correcció, a mans d’un director que, i com és el cas, hi aporta correcció però no imaginació –les dues coses que no té Michael Bay–, sorgeix alguna escena meravellosa. La idea del guió no és dolenta, si bé no està prou treballada. De fet, tampoc ho pretenen. La idea és clara: tenim la tecnologia per recrear els micos digitalment i volem, perquè considerem que ha arribat l’hora, recuperar una franquícia i actualitzar-la. Els productors van dir-se alguna cosa del tipus: «No insultarem la vostra intel·ligència, però tampoc volem fer res de l’altre món. En tot cas volem que us ho passeu bé.» Això és el que volia el productor, i suposem que també l’actor James Franco, el qual no té clar del tot què fa al film, tret de cobrar a final de mes. Amb tot, i com diem, tot correcte. Personalment, el col·lectiu Bob Merrick s’ho va passar bé. De tota manera reivindiquem pel·lícules estiuenques ben fetes. Aquesta, en concret, pot ser un bon inici d’una saga per anar a veure cada estiu. Tampoc menysprea els originals; tot al contrari, tot i l’actualització i, amb bon criteri optant per deixar de banda el viatge en el temps que dóna peu a l’embolic a la saga clàssica, han dotat el treball d’una coherència gens menyspreable amb les cinc pel·lícules clàssiques. Moments per a mitòmans: veure el gran Heston un moment en una televisió i una dels micos escrivint Jacobs en una pissarra, en clar homenatge al productor del clàssics originals. I per acabar: vejam si algú nomina a l’Oscar el gran Andy Serkis, que fa de Cèsar –i que també va fer de Golum i King Kong–, a la millor actuació amb recreació digital!

Bé, i com va dir el gran Heston, i encara que no vingui al cas: «Ben-Hur no va ser un heroi, sinó una víctima, que va sobreviure i, a més, era un bon conductor de carros.»

Us ha parlat Bob Merrick , en nom dels De Spuriis Damnare.

La primera vegada que vàrem veure el coronel George Taylor, un incommensurable Charlton Heston (1925-2008), a El Planeta dels simis (Francklin J. Schaffner, 1968), agenollat a la platja amb el cavall i la Nova –que per cert estava molt bona– al seu costat, cridant «Maleïdes siguin totes les guerres!», vàrem descobrir que la ciència-ficció com a metàfora o …













3 comentaris to L'origen del planeta dels micos, o com disfrutar de les crispetes

  1. Callahan ha dit:

    Excel·lent article! No sóc fan de la saga, però me l’apunto… Reivindico cine d’entreteniment digne, no només a l’estiu, sinó durant tot l’any! Que torni la sèrie B dels 80!

    • Bob Merrick ha dit:

      Et parla Bob Merrick
      Mano a mano en un post a duo sobre alguna peli de crispetes?
      El guà està tirat. Ho vendrem com un gran Crossover Callahan / MerricK
      Què et sembla?

  2. […] Simis ja em vàrem parlar aprofintat el ressorgiment de la franquícia; en tot cas us podeu llegir el nostre post anterior -molt superior al del bastard Simon-. Maquillatge i fàbula social es van barrejar de meravella […]