MENU

23 octubre, 2011 Comentaris (6) Visualitzacions: 75 Sèries David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Poc després d’haver estat publicats els primers números del còmic The walking dead, aquest ja s’havia convertit en un fenomen de masses, cosa força estranya en el sector. Per tant, fa ja més de vuit anys que l’obra, una excel·lent combinació entre magnífiques il·lustracions i, sobretot, uns guions inèdits i punyents en un subgènere tan …

«The walking dead», expectatives renovades

Poc després d’haver estat publicats els primers números del còmic The walking dead, aquest ja s’havia convertit en un fenomen de masses, cosa força estranya en el sector. Per tant, fa ja més de vuit anys que l’obra, una excel·lent combinació entre magnífiques il·lustracions i, sobretot, uns guions inèdits i punyents en un subgènere tan revisat com el dels morts vivents, va començar a estendre l’epidèmia zombi d’una manera incessant, progressiva, malaltissa i desconeguda fins aleshores. Per aquest motiu, entre la seva immensa legió de fans o infectats, segons es miri (i entre els quals m’incloc, evidentment), fa el mateix temps que s’especulava sobre la possibilitat que es portessin a la petita pantalla les aventures de Rick Grimes i el seu petit grup de supervivents. El cine mai va ser una possibilitat, una opció, ja que era evident que l’aventura acabaria en una pel·li més. No per casualitat, l’essència del còmic, la clau del seu èxit, són les relacions humanes entre aquests supervivents, cada dia més podrides en un món on la pudor de cadàver és absoluta. I en un film això és gairebé impossible de tractar com Déu mana.

La notícia que Frank Darabont (reputat director, i admirador del còmic, i sobretot de l’univers del mestre Romero) lideraria l’adaptació, va ser rebuda com una excel·lent notícia, confirmada amb un excels pilot dirigit per ell mateix, i que un servidor ja considera com una de les millors pel·lícules del subgènere. Aquest pilot el van seguir dos episodis més igualment vibrants i fidels a l’essència del còmic. Però a partir del tercer la cosa va començar a minvar; ni rastre de relacions humanes, diàlegs estúpids, escenes absurdes (la lluita amb la banda hispana és el més esperpèntic que he  vist en anys, Almodóvar a banda), i pocs zombis, fins a arribar a un pueril, insuls, absurd i destrempant episodi final que a molts ens va fer qüestionar la nostra, en un principi, fidelitat eterna a la sèrie. Tothom sap que una bona història ha de començar d’una manera impactant, agressiva, però gairebé tant o més important és saber-la acabar bé, i en una sèrie encara més (el meu exemple fílmic és la magnífica i alhora decebedora High tension, d’Alexandre Aja).

El nou episodi de la segona temporada plantejava molts dubtes. I més amb els rumors sobre la sortida de la sèrie de Frank Darabont (de moment continua apareixent acreditat com a creador), i fins i tot de Robert Kirkman, el veritable anima pater del projecte. Doncs bé, com el pilot de la sèrie, aquest primer episodi ha resultat que és fantàstic, amb un guió sorprenent (es comença a entreveure la mala llet, les conseqüències d’infidelitats passades i no oblidades, els desitjos ocults, l’amor, el suïcidi –o eutanàsia– com a opció, la pèrdua d’innocència, el pes de la religió, l’instint de supervivència, etcètera), amb una seqüència inicial en una autopista excel·lentment filmada i muntada, grans dosis d’acció, tensió i gore, i amb uns posteriors i petits i enginyosos girs argumentals (desviant-se subtilment i alhora intel·ligentment del còmic per sorprendre a tothom), que ens acosten irremeiablement a la granja Hershel, una de les primeres subtrames més macabres que recordo de la història original. Menció especial em mereixen els personatges de Shane i Carl (el fill de Rick Grimes). El primer (un dels més ben definits), és la pedra angular d’un triangle amorós que es preveu que serà conflictiu i visceral, gens aprofitat en el còmic (on ja estaria criant malves), i que aquí, els productors, sembla que s’han adonat (de moment) del rèdit que en poden treure. El segon, presentat a la primera temporada com un figaflor totalment prescindible, està cridat a ser un autèntic fill de puta, un psicòpata en potència, i certament en aquest episodi hi ha moments (la troballa dels ganivets o la cara que posa al final quan s’acosta al cérvol en una escena aparentment idíl·lica) que insinuen aquesta evolució. En contrapartida, però, l’elecció de l’actor Andrew Lincoln em continua semblant nefasta (és la meva opinió), un rostre que no està a l’altura del personatge protagonista original, un error de càsting imperdonable i, al cap i a la fi, una llosa que es preveu que serà molt pesada d’arrossegar. Ho veurem.

Poc després d’haver estat publicats els primers números del còmic The walking dead, aquest ja s’havia convertit en un fenomen de masses, cosa força estranya en el sector. Per tant, fa ja més de vuit anys que l’obra, una excel·lent combinació entre magnífiques il·lustracions i, sobretot, uns guions inèdits i punyents en un subgènere tan …










6 comentaris to «The walking dead», expectatives renovades

  1. Jordi Camps ha dit:

    99% d’acord, menys en el personatge protagonista que no em sembla tan penós. Més forçada trobo l’actuació del seu antagonista, que sempre fa la mateixa cara de restret. Gran post!

  2. David Ruiz ha dit:

    Sí, a mi en Shane cada vegada m’agrada més. Cert és que té aquesta cara de restret que dius, però és un antiheroi; enamorat de la dona del seu millor amic, els quals ambdós representen les úniques coses que li queden en aquest món devastat.

    Em van molestar obvietats més trivials com:

    1. No et posis a muntar una pistola quan no en sàpigues, i tens tots els números perquè una peça caigui a terra, i tot es compliqui.
    2. L’accidentada ferida al braç del negre. És com lo de la clau del segon o tercer episodi de la primera temporada. Són detalls cutres, però que no malmeten l’argument, per sort.
    4. La puta nena que no sap estar quieta sota el cotxe (però si no no tindríem argument, clar).
    3. El panflet religiós tan típic en aquest tipus de films (però per altra banda és comprensible)

    Em van encantar els moments:

    1. El moment gore, buidant l’estòmac del zombi
    2. La cara de pshychokiller del nen acostant-se al cérvol (si no el disparen, jo sóc dels que estic convençut que li carda un ‘matxetaso’ al pobre Bambi).
    3. I quan entren a la capella amb els morts resant (Fantàsticament macabre!!!)

    • anticrist ha dit:

      Si els zombis estan resant en una esglèsia catòlica, vol dir que jesucrist quan va ressucitar ho va fer en forma de mort vivent?? Veurem mai una versió de la passió de crist dirigida per Romero?? O per David UUUUU Ruiz?

  3. Victor ha dit:

    Molt, molt bon post.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *