MENU

31 octubre, 2011 Comentaris (1) Visualitzacions: 1737 Cinema Jordi Dorca













El 10 de gener del 1929 apareixia al suplement infantil del diari belga Le Vingtième Siècle la primera vinyeta de Tintín, un dels grans referents culturals del segle XX. Les aventures creades per Hergé han estat llegides per diferents generacions i han traspassat fronteres, Tintín està traduït a més de 60 idiomes i avui per …

30 anys després: Tintín

El 10 de gener del 1929 apareixia al suplement infantil del diari belga Le Vingtième Siècle la primera vinyeta de Tintín, un dels grans referents culturals del segle XX. Les aventures creades per Hergé han estat llegides per diferents generacions i han traspassat fronteres, Tintín està traduït a més de 60 idiomes i avui per avui s’han venut més de 200 milions d’àlbums de la seva obra.

Quan Steven Spielberg va conèixer aquest personatge, va quedar-ne fascinat i va veure la possibilitat de traslladar-lo de la vinyeta al cel·luloide. Als anys vuitanta en va comprar els drets i va posar-se en contacte amb Hergé per dissenyar junts aquest projecte que 30 anys després s’ha pogut materialitzar. La mort de Georges Remy, Hergé, l’any 1983, va ser una dificultat més que va fer que Spielberg decidís no precipitar-se i esperar que la tècnica (cinematogràfica) i les circumstàncies li fossin més favorables per poder portar d’una manera satisfactòria aquest còmic a la gran pantalla.

Aquesta versió, dirigida per Spielberg i produïda per Peter Jackson (un tintinòfil reconegut), no és la primera translació del còmic a la pantalla, abans hi ha hagut altres intents, com ara la versió d’El cranc de les pinces d’or, dirigida per Claude Missone l’any 1941, les versions més kitsch protagonitzades per Jean-Pierre Talbot als anys seixanta i les animacions dels àlbums El Temple del Sol i Tintin i el llac dels taurons, que van dirigir Eddie Lateste i Raymond Leblanc els anys 1969 i 1971, respectivament.

Tintin i el secret de l’Unicorn utilitza la tècnica de la performance capture per animar uns personatges d’una aparença molt realista que permeten entrar ràpidament en la trama. La pel·lícula s’inicia amb uns crèdits genials que donen pas a la trama d’El secret de l’Unicorn a través d’unes memorables primeres escenes (sobretot la dels encants), carregades de referències i aclucades d’ull al món de Tintín, la més destacada és l’aparició d’Hergé com a retratista. Són escenes on aprofundim també en temes mai ben resolts als àlbums (aquí Tintín escriu cròniques, en el còmic no n’escrivia mai) i escenes que satisfan els tintinòfils perquè capten de manera notable l’essència de Tintín.

La trama es trasllada després a les pàgines d’El cranc de les pinces d’or (a la pàgina número 15 de l’àlbum Tintín coneix Haddock) i comença la part més aventurera de la pel·lícula, que acabarà resolent-se a partir de la història d’El tresor de Rackham el Roig. Quan entra a escena El cranc de les pinces d’or les aventures prenen protagonisme i fan que algunes s’acostin més als videojocs de plataformes que al cinema. Una opció potser no compartida per molts (jo amb matisos), però sí que comprensible, hem de tenir en compte que aquesta versió ha de competir pel públic americà amb les adaptacions de la Marvel per posar un exemple, i Spielberg opta per aquesta opció per satisfer tothom. Consideracions al marge, algunes escenes d’acció s’han estirat massa i poden arribar a ser una mica tedioses, tot i la seva espectacularitat.

La part humorística presenta uns quants alts i baixos (més alts que baixos) i la cobreixen un Milú espectacular (que aquí, tot i que no parla com ho fa en els còmics, diu molt amb les accions que fa), un capità Haddock desfermat per l’alcohol i els xarlotescos d’estètica Magritte Dupont i Dupond (potser la part més fluixa d’aquest entramat còmic).

Cal dir també que podreu reconèixer molts dels personatges que han posat veu, rostre i moviments als personatges començant per Jaimie Bell (Billy Elliot) en el paper de Tintín, Daniel Craig (en el d’Ivanovich Sacarina) i el d’Andy Serkis (Gòlum, a la triologia El senyor dels anells) com a capità Haddock.

Spielberg capta en general els trets de Tintín, aquest personatge d’edat indefinida ple de coratge i solidari amb els febles, per fer una adaptació que s’ha fet esperar però que tant ell com Jackson resolen perfectament, una pel·lícula que pot agradar als més acèrrims tintinaires i també a aquells que hi vagin disposats a passar només una bona estona gaudint de l’acció.

El 10 de gener del 1929 apareixia al suplement infantil del diari belga Le Vingtième Siècle la primera vinyeta de Tintín, un dels grans referents culturals del segle XX. Les aventures creades per Hergé han estat llegides per diferents generacions i han traspassat fronteres, Tintín està traduït a més de 60 idiomes i avui per …













Un comentari a 30 anys després: Tintín

  1. Jordi P. ha dit:

    Molt d’acord amb els comentaris. A mi em va agradar molt la peli. Com a tintinaire que sóc des de petit, fins i tot em vaig emocionar amb algunes escenes del començament que em van fer recordar quan llegia Tintin. A partir d’aquí em vaig deixar anar, vaig aparcar una visió adulta i crítica del film i em vaig disposar a gaudir de la peli com feina de nen amb els còmics. Tot un plaer…