MENU

1 novembre, 2011 Comentaris (3) Visualitzacions: 55 Cinema Vador Garcia Arbós










Les aventures de Tintín: el secret de l’Unicorn, de Steven Spielberg, ajudarà a rellançar l’obra d’Hergé, que tot i no haver caigut a l’escambell, no passava pas per un moment d’eufòria comercial. Les aventures de Tinín: el secret de l’Unicorn, de Steven Spielberg, és una pel·lícula irregular. Té una arrancada fantàstica i un tram final …

Tintín, segons Spielberg

Les aventures de Tintín: el secret de l’Unicorn, de Steven Spielberg, ajudarà a rellançar l’obra d’Hergé, que tot i no haver caigut a l’escambell, no passava pas per un moment d’eufòria comercial.

Les aventures de Tinín: el secret de l’Unicorn, de Steven Spielberg, és una pel·lícula irregular. Té una arrancada fantàstica i un tram final de videojoc. Té la capacitat de captivar l’atenció del tintínaire més integrista, i de decebre’l perquè es queda amb la icona gràfica, just a la part més superficial del còmic.

Tintín és important perquè és una obra amb moltes lectures, transversal pel que fa a les edats del seu públic potencial: de 7 a 77 anys, deia la propaganda comercial de quan l’obra era al pic de la seva popularitat. Jo encara diria més: és una obra de zero a l’infinit.

Hergé no pretenia divertir i prou. Per això, es va moure sempre en el camí estret de la pedagogia i l’entreteniment, amb el ridícul i la propaganda més repel·lent en un costat i el tedi a l’altra banda. Hergé va ser capaç de resumir en 24 àlbums, inclosos els Soviets i l’Alph-Art, la història del segle XX; i molts fets d’aquest començament del segle XXI queden ben explicats en l’obra d’Hergé. Les caigudes de Gaddafi i Saddam Hussein i el conflicte a l’Orient Mitjà són presents a Tintín al país de l’or negre. L’orella escapçada i els Pícaros expliquen els conflictes polítics i culturals a l’Amèrica Llatina. Estoc de coc tracta del tràfic d’esclaus, de mà d’obra humana procedents dels països amb misèria econòmica, cap als estats miserables. El tràfic de drogues i la màfia són tractats a Els cigars del faraó, a El Lotus blau i a El cranc de les pinces d’or. El periodisme escombraria, el racisme, la fama, els pararazzi són tractats amb exquisidesa a Les joies de la Castafiore. A més a més, Hergé treballa tan bé la intriga i el suspens com Alfred Hitchcock, dit el mag del suspens. I escolteu, fans de Lost! L’aventura Vol 714 a Sydney, lliurada per capítols entre el 1966 i el 1967 i editada en àlbum el 1968, és precursora d’aquesta sèrie de culte, emesa i rodada entre el 2004 i el 2010.

Estic convençut que molts pensen que no hi ha res de tot això a la doble aventura Unicorn i Rackham que inspira la pel·lícula produïda pel tàndem Steven Spielberg i Peter Jackson. El secret i El tresor són una obra cabdal en l’univers de Tintín.

A El secret de l’Unicorni i El tresor de Rackham el Roig hi ha latents molts dels petits vicis que té la societat occidental. Les falses aparences de la gent respectable, d’un senyor que és un cleptòman, o d’uns col·leccionistes que són uns pàjarus, la incompetència de la policia, l’alcoholisme patètic, la fidelitat d’un amic, d’un gos o d’un criat. O del fracàs, de la recerca frustrada a l’altre costat de món, per la incapacitat de no saber veure el tresor que tens a casa mateix.

Spielberg ha de saber aquestes coses i, fins i tot, deu ser això el motor de la seva fascinació pels àlbums d’Hergé. En l’obra de Steven Spielberg, s’hi observen molts dels aspectes que han captivat Hergé. Pors atàviques, l’esoterisme, obsessió per moments històrics, l’aventura. Les aventures enteses com la recerca de valors suprems, la llibertat, la justícia, la igualtat, la fraternitat, un món millor… Convergeixen en el nexe dels valors republicans i cristians, on el mot catòlic té el seu significat més universal.

Tinc la sensació que els guionistes no han sabut captar l’esperit d’Hergé, el nucli veritable de les aventures de Tintín. Tot això que he dit, en la pel·lícula hi justeja. En l’esplèndida arrancada explica coses, dóna detalls que en l’obra d’Hergé quasi eren el·líptics. Comença amb moltes picades d’ullet als tintínaires. Hergé fa una caricatura al Tintín cinematogràfic i ens mostra la caricatura del Tintín veritable. L’Hergé cinematogràfic és un dibuixant de carrer del Mercat de les Puces de Brussel·les; com a mostra del seu savoir faire ensenya els dibuixos de les contracobertes dels àlbums. Entrem a l’apartament de Tintín, al número 26 del carrer del Llaurador. També hi veiem amb més deteniment el pis de Llepafils, carterista cleptòman, i la seva ordenada col·lecció de carteres robades. En aquesta part el 3D, la imatge estereoscòpica, hi juga el paper més fascinador i engrescador. La resta del metratge el recordo en 2D, una història plana, com el còmic.

El començament trepidant recorda el començament del quart lliurament de Pirates del Carib, la fugida de Jack Sparrow pels carrers de Londres. En aquest cas, el protagonista i el perseguidor és Milú. Quin paperàs, Milú. Milú és probablement el personatge més ben resolt, junt amb Tintín. Sense parlar, només bordant, Spielberg aconsegueix que es comuniqui. Haddock es desinfla a mesura que avança la pel·lícula. Del paper de l’alcohòlic patètic desesperat del principi, desemboca en el patetisme del còmic tronat. Les pallassades perpetrades pels Dupondt són histriòniques en excés, com l’humor delirant i passat de voltes de Rowan Atkinson, sobretot a Johnny English.

Les escenes de la solitud a l’oceà i al desert de Tintín i Haddock són homenatges i picades d’ullet als grans lectors de l’obra d’Hergé. Són escenes tan minimalistes com el final de Jaws (Tauró / Tiburón). Els colors de les escenes, blanc, groc, vermell i blau, són un homenatge a la línia clara, al còmic francobelga, a l’estil abanderat per Hergé. Fa estona que els guionistes han abandonat El secret de l’Unicorn. Des del moment en què Tintín és conduït al Karabudjan… som a El cranc de les pinces d’or, un àlbum capital, ja que és quan Haddock i Hergé es coneixen. Aquest àlbum ha de fascinar els guionistes, Spielberg, Jackson o no sé pas a qui, perquè, tret del problema del tràfic de droga amagada en pots de cranc, hi és quasi al complet.

En el tram final, el guió és lliure. No sé si actuen en llibertat o forçats per les exigències comercials del merxandatge. És una part ple de decorats i velocitats de videojoc, com ara la lluita ja al final entre dues grues, l’una conduïda pel dolent Sakharine i l’altra, per Haddock.

Al final tornem a El tresor, però què voleu que us digui? No és ni carn ni peix. Al final Haddock i Tintín anuncien un nou viatge, una nova aventura, a la recerca del tresor de Rackham el Roig. Ara entenc que el títol del film sigui El secret de l’Uunicorn. El proper lliurament, dirigit per Peter Jackson, deurà ser El tresor, en el qual, com en l’àlbum del mateix títol, ens presentaran el professor Tornassol i els seus invents.

Quina mania de Spielberg d’allargar les històries… L’obra d’Hergé és densa: explica un munt de coses en només 62 planes de combinació perfecta de dibuixos i textos, d’art seqüencial.

Alguns comenten que aquest Tintín té molt de les aventures d’Indiana Jones. Jo encara diria més: les aventures d’Indiana Jones tenen molt de Les aventures de Tintín.

Les aventures de Tintín: el secret de l’Unicorn, de Steven Spielberg, ajudarà a rellançar l’obra d’Hergé, que tot i no haver caigut a l’escambell, no passava pas per un moment d’eufòria comercial. Les aventures de Tinín: el secret de l’Unicorn, de Steven Spielberg, és una pel·lícula irregular. Té una arrancada fantàstica i un tram final …










3 comentaris to Tintín, segons Spielberg

  1. Bob Merrick ha dit:

    Et parla Bpb Merrick
    Res a dir, mestre Vadó. Magnífic post, magnífic comentari. Amb tot, i a banda d’Hergé, magnífica adaptació, perquè és això, una adaptació d’un original inadaptable; perquè sóc dels que opina, parafrajant el mestre Eisner, que l’art seqüèncial és això, art, i ja afageixo inadaptable.
    T’ha parlat Bob Merrick, aquell que, des de l’apreci, t’observa, amatent, devot….

  2. Jaume Vidal ha dit:

    He vist per segona vegada la pel·lícula. El primer visionat, com bé dius Vadó, em va donar la sensació de dues parts. Una per contentar els europeus i una segona pels americas (i japonesos). Però al segon passi he entrat més en tot el film. M’he adaptat més a veure el nou Tintín. El Tintín del segle XXI, que no és el mateix del segle XX que serà sempre el nostre. Malgrat tot, i banda de jutjar i qüestionartot el que es pot qüestionar de la pel·lícula, m’agrada que Jackson i Spielberg facin conèixer Tintin a les noves generacions. Fins i tot els que van conèixer els personatges amb la sèrie de dibuixos s’han fet massa grans. Crec que si superen la prova del mercat d’Estats Units, la segona tramessa serà més Hergé. Crec que Jackson i Spielberg coneixent bé el seu tarannà, però també detecto la por d’Spielberg de que els seus conpetriotes no entrin en el seu personatge.

  3. Vador ha dit:

    Totalment d’acord amb els comentaris dels amics Bob Merrick i Jaume Vidal. Jo també espero amb ganes el segon lliurament. El primer, de fet, ha estat a l’alçada amb les cosetes que sempre critiquem d’Spielberg.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *