MENU

5 novembre, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 51 Cinema Lluís Simon










El “discurs” de Tony d’Amato Les pel·lícules sobre futbol americà han sovintejat a Hollywood per una raó ben simple, perquè estem parlant de l’esport rei als Estats Units. Amb tot, en espera que el gran John Irving s’atreveixi a escriure una història o un guió sobre el seu adorat esport per a la gran pantalla, …

Esport i cinema (III): Any Given Sunday (1999)

El “discurs” de Tony d’Amato

Les pel·lícules sobre futbol americà han sovintejat a Hollywood per una raó ben simple, perquè estem parlant de l’esport rei als Estats Units. Amb tot, en espera que el gran John Irving s’atreveixi a escriure una història o un guió sobre el seu adorat esport per a la gran pantalla, hem de concloure que un dels millors films que hem vist fins ara és Any Given Sunday (em nego a traduir els títols de les pel·lícules angleses a l’espanyol).
Tot i que s’ha de reconèixer que Oliver Stone filma escenes antològiques durant els partits, sobretot un que es juga sota una formidable tempesta amb el camp enfangat, la gran estrella de la funció és Al Pacino en la pell del veterà entrenador Tony d’Amato. El seu personatge resumeix un grapat de tòpics que el podrien encarcarar. És un home vingut a menys, amb problemes familiars, amb un equip ple de velles glòries i amb una relació complexa amb la jove i ambiciosa propietària de l’equip, Christina Pagniaggi, paper que interpreta Cameron Diaz.
La història dels Miami Sharks, l’equip de ficció que intenta reconduir D’Amato, l’hem vist moltes vegades. El guió segueix fil per randa aquesta idea tan americana que es reflecteix a Rocky. Per reviure la glòria perduda primer s’ha de baixar fins a baix de tot, on habita la misèria dels perdedors. La convivència entre la figura de sempre dels Sharks, un quarterback de 40 anys que ja no dóna més de si, i el seu presumpte successor, un afroamericà maleducat, indisciplinat i amb l’ego més pujat que el de Terence Malick, fa avançar la pel·lícula cap a un clímax que no per esperat deixa de ser històric. En el descans del partit decisiu, amb tot perdut, D’Amato deixa anar, amb una passió que desborda la pantalla, aquelles paraules que amb el temps han rebotat en tots els llibres d’autoajuda psicològica per a esportistes d’elit. Que aixequi la mà l’entrenador que no hagi posat aquest fragment als seus jugadors abans d’un partit. Jo ho vaig fer, però si us plau no em pregunteu el resultat…

El “discurs” de Tony d’Amato Les pel·lícules sobre futbol americà han sovintejat a Hollywood per una raó ben simple, perquè estem parlant de l’esport rei als Estats Units. Amb tot, en espera que el gran John Irving s’atreveixi a escriure una història o un guió sobre el seu adorat esport per a la gran pantalla, …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *