MENU

8 novembre, 2011 Comentaris (1) Visualitzacions: 1438 Cinema Jep Soler













Quan anem al cinema és molt difícil que només estiguem pendents de la història que ens estan explicant, normalment hi posem alguna informació externa. Tot va començar a l’any 1941, quan Raoul Wash va dirigir El último refugio amb en Bogart i la Ida Lupino de protagonistes. La productora, amb bon criteri, va decidir que …

El dolent de la pel·lícula

Quan anem al cinema és molt difícil que només estiguem pendents de la història que ens estan explicant, normalment hi posem alguna informació externa. Tot va començar a l’any 1941, quan Raoul Wash va dirigir El último refugio amb en Bogart i la Ida Lupino de protagonistes. La productora, amb bon criteri, va decidir que una relació entre els protagonistes en la vida real faria que tothom anés al cinema. El que no sabien és que canviarien la percepció dels espectadors quan miressin el film. En el moment en què en Bogart està a punt de morir i la Lupino s’ho mira de lluny, plorant, els espectadors van creure que l’emoció era real, ja que eren parella. A partir d’aquell moment les productores van accentuar les relacions dels protagonistes, organitzant casaments i divorcis, segons la temàtica del següent film. La parella protagonista de Mientres duermes n’és un exemple modern. En Tosar i l’Etura són parella i si l’espectador ho sap no pot oblidar-ho durant el film. Sort que el vostre humil narrador no ho sabia.

A un altre sector del públic cinematogràfic l’influeix una altra cosa, la informació. Es mira una pel·lícula sabent quins treballs ha realitzat el seu director, quines influències té, quins són els punts en comú en la seva filmografia. Tarantino n’és l’exemple més clar, tots els seus seguidors busquen i recorden els links que apareixen permanentment en pantalla. Els seguidors d’en Balagueró també veuran similituds amb treballs anteriors, de fet m’atreveixo a dir que Mientres duermes és el tancament del cicle, tant per l’estètica com per l’harmonia que transmet (sempre pensant que això s’ha acabat i que d’ara endavant en Balagueró ha d’evolucionar).

A Mientres duermes s’hi troba el missatge essencial d’ Els sense nom, el personatge d’en Tosar podria forma part de la secta que martiritzava l’Emma Vilarasau, també hi trobem l’edifici de Rec amb reminiscències de Fràgils quan s’utilitza per l’ascensor o quan ens ensenya l’hospital. L’única aportació completament diferent és que el protagonista és masculí. Fins ara el cinema de Balagueró estava protagonitzat per heroïnes femenines que ens feien patir fins a l’extrem i a Mientres duermes, tot i que en Tosar no en té res, d’heroi, sí que ens fa patir. I aquí és planteja el dilema moral de la pel·li. Com és que patim perquè estan a punt d’atrapar el malvat? Com és que som capaços de viatjar al costat fosc de l’esperit humà i voler que perduri?

Fa poc un artista gironí em comentava que les sèries de televisió americanes donaven massa importància a les maldats i els costats foscos de la personalitat humana, en referència sobretot a Dexter, i que no es dedicaven a mostrar una societat solidària i tolerant. Potser tenia raó. Però si això és el que gent vol veure deu ser per alguna cosa. Potser perquè venim d’una educació religiosa rígida i dicotòmica en què no existien els grisos, o blanc o negre, o anaves al cel o a l’infern, eres bo o dolent.

En Tosar interpreta el dolent de la pel·lícula, i també un home que busca la felicitat i que no s’aturarà fins que l’aconsegueixi. Perquè, i aquí també en té la culpa l’ensenyament que hem rebut, estem obligats a ser feliços sempre, hem de fer tot el que estigui en les nostres mans per ser feliços permanentment, no ens podem permetre estar tristos, avorrits, farts, emprenyats… I si la solució no fos ni blanca ni negra?

Quan anem al cinema és molt difícil que només estiguem pendents de la història que ens estan explicant, normalment hi posem alguna informació externa. Tot va començar a l’any 1941, quan Raoul Wash va dirigir El último refugio amb en Bogart i la Ida Lupino de protagonistes. La productora, amb bon criteri, va decidir que …













Un comentari a El dolent de la pel·lícula

  1. Callahan ha dit:

    No he vist el film perquè em fa un pal que te cagues… També intueixo un nou Balagueró més madur(= més avorrit). Amb el que has escrit encara en tinc menys ganes, però això no treu que l’article sigui excel·lent! Enhorabona, Jep!