MENU

14 novembre, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 35 Cinema Lluís Simon










Esport, política i messianisme Estava cantat que aquella llegendària final de la copa del món del 1995 a Johannesburg entre els Springboks i els All Blacks de Jonah Lomu –la bèstia més gran que ha trepitjat mai un camp de rugbi– acabaria a la gran pantalla. És un dels triomfs esportius i nacionals més èpics …

Esport i cinema (IV): Invictus

Esport, política i messianisme

Estava cantat que aquella llegendària final de la copa del món del 1995 a Johannesburg entre els Springboks i els All Blacks de Jonah Lomu –la bèstia més gran que ha trepitjat mai un camp de rugbi– acabaria a la gran pantalla. És un dels triomfs esportius i nacionals més èpics que es recorden i un somni utòpic fet realitat per Nelson Mandela (Morgan Freeman), que va protagonitzar un fet mai vist: una revolució sense sang. Va pregonar, contra l’opinió dels seus propis seguidors i aliats polítics, el perdó unànime als instigadors i partícips de l’apartheid, i el rugbi va ser el seu instrument més valuós. A Sud-àfrica aquest esport sempre havia estat el símbol de la dominació blanca. A les barriades de les grans ciutats la mainada només jugava a futbol. Mandela no tan sols va evitar la desaparició de l’equip dels Springboks –els blancs s’ho haurien agafat com un acte de venjança política–, sinó que el va convertir en el nou símbol d’unitat nacional.

Tot això s’explica fil per randa a Invictus, una oda a Mandela més que merescuda filmada amb l’elegància clàssica de Clint Eastwood, que se’n surt prou bé en les escenes d’acció més difícils, quan la càmera es col·loca dins els racks i les melés amb els jugadors suant sang per conservar la pilota. Un any abans de la copa del món, els Springboks eren un desastre i els dies abans de començar el torneig ningú donava un rand per ells. L’esperit que insufla Mandela, amb paraules carregades de simbologia, als jugadors i sobretot al capità, François Piennar (Matt Damon), té un efecte multiplicador en el rendiment de l’equip. Això sí que és un miracle i no les falòrnies d’Escrivà de Balaguer. Pienaar, d’una família racista, es converteix definitivament en un deixeble de Mandela quan descobreix estupefacte la cel·la de dos metres on va estar reclòs el líder polític durant 24 anys. La resta és història, una gran història.

Esport, política i messianisme Estava cantat que aquella llegendària final de la copa del món del 1995 a Johannesburg entre els Springboks i els All Blacks de Jonah Lomu –la bèstia més gran que ha trepitjat mai un camp de rugbi– acabaria a la gran pantalla. És un dels triomfs esportius i nacionals més èpics …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *