MENU

23 novembre, 2011 Comentaris (2) Visualitzacions: 49 Cinema Jordi Dorca










En una breu estada a Nova York l’any 2009 mentre passejava per la zona dels teatres vaig caure per casualitat al Bernard B. Jacobs Theater, un petit teatre (tenint en compte les mides desmesurades de Nova York) que aquells dies acollia la representació de The God of carnage, de Yazmina Reza. En aquells moments no …

«Un déu salvatge» (Carnage): un esplèndid combat interpretatiu

En una breu estada a Nova York l’any 2009 mentre passejava per la zona dels teatres vaig caure per casualitat al Bernard B. Jacobs Theater, un petit teatre (tenint en compte les mides desmesurades de Nova York) que aquells dies acollia la representació de The God of carnage, de Yazmina Reza. En aquells moments no coneixia l’obra de la dramaturga francesa però del gran cartell publicitari sí que em va cridar l’atenció el nom de James Gandolfini, el gran Tony Soprano. Un Soprano que en aquelles dates convivia amb mi cada tarda a través dels DVD d’aquesta impressionant sèrie. Gandolfini interpretava en aquell teatre el paper de Michael, un venedor de productes de la llar casat amb una llibretera Veronica (Marcia Gay Harden) el fill dels quals havia estat agredit per un company d’escola. Michael i Veronica es reuniran amb els pares del noi, Alan (Jeff Daniels) i Annette (Hope Davis), per intentar solucionar un problema que amb el pas dels minuts lluny de millorar anirà empitjorant. L’obra va ser un autèntic èxit i va rebre els premis Tony a la millor obra, a la millor interpretació femenina per Marcia Gay Harden i al millor director per Matthew Warchus, la resta d’actors (Hope, Daniels i Gandolfini) van ser nominats. Un cop acabada la funció sorties amb la impressió que als quatre actors se’ls havia ofert un text per al seu lluïment i que no l’havien desaprofitat.

Veient la pel·lícula de Polansky tens una sensació semblant, la sensació que el mèrit és en el text de Reza i en el paper dels actors, molt còmodes amb el guió, amb això no podem treure cap mèrit a Polansky, que realitza una més que decent pel·lícula, una pel·lícula que no cau en l’error de ser teatre filmat, un error que podria ser freqüent si tenim en compte que la pel·lícula es roda en un únic espai interior, llevat de l’escena del pròleg i el petit epíleg.

Segurament la brillantor dels diàlegs van fer que Polanski elegís aquest text, però segur que hi va tenir també importància la impossibilitat de poder fer una producció més gran pels molts problemes que ha tingut amb la justícia. Amb aquesta pel·lícula Polanski només ha hagut de recrear un pis de Manhattan a uns estudis de París i ha pogut rodar una pel·lícula americana des d’una producció 100% europea.

El guió va ser ideat per Polanski juntament amb Reza durant el seu captiveri (val més que en diguem arrest domiciliari) a Suïssa, en el qual tots dos van anar adaptant l’obra per al cinema. El guió, però, ha variat molt poc pel que fa a l’obra original, alguns canvis molt subtils i canvis de nom dels personatges femenins (a la pel·lícula enlloc de Veronica i Annette són Penelope i Nancy). Un guió divertit i molt dinàmic a l’estil d’un combat de boxa dialèctic. Un combat que té frases antològiques com ara: «Ahir vaig veure la teva amiga Jane Fonda parlant de solidaritat i vaig tenir ganes de comprar-me un pòster del Ku Klux Klan.»

La trama podria fer pensar que és un vodevil de la classe alta, però hi ha alguna cosa més, sobretot una crítica a una societat que es creu més liberal del que realment és i que sempre s’excusa en el políticament correcte. El pas de la pel·lícula anirà fent desaparèixer l’armadura de la correcció i encendrà diverses discussions entre les dues parelles, de fet les discussions seran pluridireccionals, primer seran entre les parelles, però al llarg de la pel·lícula en veurem entre els mascles de cadascuna d’elles, entre les femelles de cadascuna d’elles, entre la femella d’una d’elles i el mascle de l’altra i entre els mateixos matrimonis. Un déu salvatge (Carnage) ens posa davant d’un mirall i fa que ens hi veiem reflectits en moltes de les coses que hi veiem, moltes vegades ens hem trobat en situacions en les quals hem fet ús de la hipocresia en favor de la pau. El políticament correcte i la hipocresia són universals.

Actoralment el càsting és fantàstic, potser estan millors Christoph Waltz i John C. Reilly (més acostumats a la comèdia), però tant Jodie Foster com Kate Winslet fan un paper sensacional. Són quatre actors que practiquen tal com ho feren en la versió teatral Gay Harden, Hope, Daniels i Gandolfini. Un combat interpretatiu brillant que espero que tingui repercussions als Òscar.

En una breu estada a Nova York l’any 2009 mentre passejava per la zona dels teatres vaig caure per casualitat al Bernard B. Jacobs Theater, un petit teatre (tenint en compte les mides desmesurades de Nova York) que aquells dies acollia la representació de The God of carnage, de Yazmina Reza. En aquells moments no …










2 comentaris to «Un déu salvatge» (Carnage): un esplèndid combat interpretatiu

  1. I. ha dit:

    Salivera, salivera, té mooooolt bona pinta!!

  2. Jordi Dorca ha dit:

    Te la recomano efusivament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *