MENU

24 novembre, 2011 Comentaris (3) Visualitzacions: 92 Cinema Jordi Camps










Si el cinema de Sofia Coppola s’hagués d’emmarcar en un gènere, a banda del drama, aquest seria sens dubte el del retrat. Retrat entès com en altres disciplines artístiques pel que fa a la representació d’una persona amb la voluntat de mostrar el seu aspecte, personalitat i estat d’ànim. I com tot artista, l’especialitat de …

Lost in Hollywood

Si el cinema de Sofia Coppola s’hagués d’emmarcar en un gènere, a banda del drama, aquest seria sens dubte el del retrat. Retrat entès com en altres disciplines artístiques pel que fa a la representació d’una persona amb la voluntat de mostrar el seu aspecte, personalitat i estat d’ànim. I com tot artista, l’especialitat de la cineasta nord-americana és prendre com a model éssers inadaptats, que no encaixen en la societat que els envolta i presos tot sovint per la soledat. Tan perdut com les germanes Lisbon de Les Verges suïcides, en Bob i la Charlotte al Tòquio de Lost in translation o la jove reina Maria Antonieta a Versalles, el Johnny Marco de Somewhere ─un actor en hores baixes erosionat pels excessos i la banalitat, que resta en una deriva emocional─ encaixa a la perfecció en aquesta tipologia de personatges que tant la captiven.

Sofia Coppola ha tornat a filmar la soledat com pocs saben fer-ho i ho ha fet amb coneixement de causa, retratant un personatge abocat al cosmos de Hollywood que coneix molt bé, millor que ningú (recordem que la seva família ha estat i està íntimament vinculada al món del cinema). Com ens té acostumats, fa ús del silenci i el buit per situar i definir els personatges. A  través de la càmera explora la buidor del pla; un pla que alhora apunta a l’interior dels protagonistes. I si en altres obres se l’ha acusat d’omplir aquests buits amb un estil marcadament esteticista, en aquesta ocasió es pot dir que firma la seva pel·lícula més continguda  però  alhora subtil.

Per arrodonir el treball ha comptat amb el treball extraordinari dels dos intèrprets principals, als quals recau el pes del film i que desprenen una gran química. Per una banda Stephen Dorff, realment un actor en declivi, lligat tot sovint a la seva imatge de cràpula, i que aquí compon a la perfecció un personatge que es mou en un ampli ventall d’emocions que van de l’antipatia a la commiseració. Per l’altra, Elle Fanning, aquesta jove actriu amb un enorme potencial com també hem pogut apreciar a Super 8, que encarna la seva filla, l’única persona capaç d’allunyar-lo de la desídia i d’un agut esgotament existencial.

Alguns acusaran la pel·lícula, guanyadora del Lleó d’Or de Venècia, precisament d’alguns dels elements que  la cineasta evoca: l’avorriment i la buidor. I també, per què no, de manca de desenvolupament argumental. Segurament és lícit, però ningú no pot discutir que aquests factors ajuden a modelar el retrat del protagonista, aprofundint més enllà de les formes aparents en el seu interior, traient-ne a relluir les esquerdes vitals i, en ocasions, sentiments que creia absents (com és l’amor per una filla). I amb això, la petita dels  Coppola demostra que és tota una mestra.

Si el cinema de Sofia Coppola s’hagués d’emmarcar en un gènere, a banda del drama, aquest seria sens dubte el del retrat. Retrat entès com en altres disciplines artístiques pel que fa a la representació d’una persona amb la voluntat de mostrar el seu aspecte, personalitat i estat d’ànim. I com tot artista, l’especialitat de …










3 comentaris to Lost in Hollywood

  1. Victor ha dit:

    Somewhere. Obra d’ art sobre la ciutat de Los Angeles.

  2. antichrist ha dit:

    stephen dorff està espectacular

  3. […] Direcció i guió: Sofia Coppolan (Somewhere) […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *