MENU

14 desembre, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 41 Sense categoria David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Ja fa un cert temps, l’estiu de l’any passat, diria, vaig llegir una absurda columna d’opinió a El 9 Esportiu titulada «Els meus amics barcelonistes». Vaig pensar que a qui collons li importava saber els amics barcelonistes d’un culé. I automàticament em va venir al cap la imatge d’una orgia de serps, un rotllo molt …

Els meus friquiimprescindibles (I): «Nueva York bajo el terror de los zombies»

Ja fa un cert temps, l’estiu de l’any passat, diria, vaig llegir una absurda columna d’opinió a El 9 Esportiu titulada «Els meus amics barcelonistes». Vaig pensar que a qui collons li importava saber els amics barcelonistes d’un culé. I automàticament em va venir al cap la imatge d’una orgia de serps, un rotllo molt endogàmic, realment fastigós. Potser la gràcia era parlar dels amics madridistes, pericos, bètics, etcètera, d’un culé, per les diferents maneres de sentir-ho tot, no ho sé. És igual, m’enrotllo… El fet és que la traumàtica experiència, juntament amb uns quants calimotxos de més que portava a sobre, em van donar una idea: si hi ha gent disposada a llegir columnes d’opinió sense gaire sentit, o crítiques cinematogràfiques soporíferes com les d’en Carlos Boyero, per què no puc fer el mateix jo amb els meus clàssics, les meves peces de culte. Així és com se’m va ocórrer escriure Els meus friquiimprescindibles. I qui vulgui que s’ho miri, i qui no… que se’n vagi a l’infern amb en Crom! Per començar, res millor que desenterrar un clàssic de l’explotation italià: el Nueva York bajo el terror de los zombies, del mestre romà Lucio Fulci (segur que en Boyero no sap ni qui era), que no és ni de bon tros el seu millor film (molt inferior a joies com Aquella casa al lado del cementerio o la magnífica El más allá), però sí un dels més populars.

Vaig descobrir aquesta peça de culte a principis dels noranta, en aquelles coses que es deien videoclubs, quan la gent de la meva quinta es feia palles amb Sensación de vivir, Scream i Wet tales with Traci Lords. I vaig veure la llum, o la foscor, segons es miri. La primera cosa que em va captivar va ser veure com un espagueti desconegut va saber posar-se a rebuf de l’impacte de La nit dels morts vivents d’en Romero i seqüela. No per casualitat, en alguns països, el film es va titular Zombi 2, cosa que el va beneficiar, sens dubte. Si anem a la qüestió fílmica, és evident que Fulci era italià, o el que és el mateix: després del neorealisme, la subtilesa italiana es va convertir en llegenda. Primer Leone, i més tard Fulci, en varen ser proves vivents (i celebrades, ara no ho vulguem negar). El film, que per acabar-ho d’adobar no transcorre a Nova York, és una festa del gore amb què, això sí, Fulci recull el testimoni de Romero per recrear-se i, fins i tot, superar-lo. Excel·lent maquillatge i FX que troben el seu clímax en la seqüència de la perforació d’un ull amb l’estella d’una porta, i que recorda la mítica i coneguda per tots d’Un chien andalou, el tediós clàssic de Buñuel.

L’argument? Bé… No sé si fa falta donar-hi gaires voltes. La idea d’aquesta secció és, sinó ho he dit abans, motivar la revisió i el goig de certs clàssics friquis, i no treure-les, precisament. Com he dit, si Romero manté a la seva saga la incògnita del perquè de la pandèmia zombi, Fulci ho explicita aquí culpant-ne el vudú. Un vaixell arriba a la deriva a la costa de Nova York. Un periodista i la filla del propietari (un metge perdut en una illa caribenya) se’n van a buscar-lo però el que troben, òbviament, és el paradís zombi a la Terra. A falta d’història i guió, destaquen la força i l’abús del zoom, la minimalista però efectiva banda sonora, el pla final amb el pont de Brooklyn infestat de zombis, i algunes seqüències com ara la ja esmentada de l’ull, la del despertar d’un dels zombis soterrats i, sobretot, una de les més bizarres que he vist mai: la de la lluita subaquàtica entre un zombi i un tauró. Lucio’s rules!

Ja fa un cert temps, l’estiu de l’any passat, diria, vaig llegir una absurda columna d’opinió a El 9 Esportiu titulada «Els meus amics barcelonistes». Vaig pensar que a qui collons li importava saber els amics barcelonistes d’un culé. I automàticament em va venir al cap la imatge d’una orgia de serps, un rotllo molt …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *