MENU

21 desembre, 2011 Comentaris (0) Visualitzacions: 24 Sense categoria Lluís Simon










Recordo una xerrada d’alt contingut intel·lectual en una terrassa de Sitges en què debatíem apassionadament sobre Éric Rohmer i Manuel de Oliveira. De fet, ara que ho recordo, la discussió no se centrava exactament en la nouvelle vague. Parlàvem de cinema molt més transcendental, d’aquell que deixa una petja immortal als nostres ulls. El gran …

Esport i cinema (VI): Karate Kid vs. Rocky Balboa

Recordo una xerrada d’alt contingut intel·lectual en una terrassa de Sitges en què debatíem apassionadament sobre Éric Rohmer i Manuel de Oliveira. De fet, ara que ho recordo, la discussió no se centrava exactament en la nouvelle vague. Parlàvem de cinema molt més transcendental, d’aquell que deixa una petja immortal als nostres ulls. El gran mestre de qui discutíem era John G. Avildsen, un nom que dit a la lleugera sona molt poc, per no dir gens. Però poca broma, el llegat d’aquest home és precisament el que estava en el centre de la discussió. Perquè va ser ell qui va dirigir Karate Kid i Rocky, la transcendental qüestió que centrava la batussa. I companys, aquesta és la realitat: no hi ha color.

El 1984 no només hauria de quedar lligat a la figura de George Orwell, sinó a la de l’enyorat Pat Morita. Amb ell a la pantalla, el karate era, durant noranta minuts, el setè art marcial. No intentaré tornar a veure el film perquè el disgust, ja m’ho imagino, seria majúscul. Llavors, quan vaig veure el flàccid Ralph Maccio, elevar-se sobre si mateix per clavar la puntada final al bèstia de torn vaig saber que allò era un clàssic. Costarà d’oblidar la cara atònita d’aquell noi de la meva edat rentant el cotxe i pintant la casa del mestre Morita sense comprendre el concepte de tot plegat.

Al costat de Karate Kid, Rocky (Oscar al millor film, que déu agafi confessat els acadèmics) empal·lideix per moltes coses, començant per la cara d’idiota (ara que no em sent) de Sylvester Stallone, que figura en els crèdits com a guionista (sic), i acabant per les ínfules pretensioses de fer cinema social dels baixos fons de Philadelphia. Que Mr. T (el de l’Equipo A) sigui campió del món dels pesos pesants tampoc ajuda a prendre’s seriosament la història. A més, per veure un boxejador amb pebrots dalt d’un ring ja tenim Jake Lamotta.

Recordo una xerrada d’alt contingut intel·lectual en una terrassa de Sitges en què debatíem apassionadament sobre Éric Rohmer i Manuel de Oliveira. De fet, ara que ho recordo, la discussió no se centrava exactament en la nouvelle vague. Parlàvem de cinema molt més transcendental, d’aquell que deixa una petja immortal als nostres ulls. El gran …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *