MENU

24 gener, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 130 Cinema Jordi Dorca










Valgui per endavant que per a aquest bastard que avui us escriu, el biopic polític és un gènere que li cau més que simpàtic. Ho dic per si detecten en aquesta crítica un cert entusiasme difícilment comprensible per aquells qui no els agrada la política. Aquesta afició (estranya si volen) m’ha portat darrerament a visitar …

«La dama de ferro»: Una pel·lícula de Meryl Streep

Valgui per endavant que per a aquest bastard que avui us escriu, el biopic polític és un gènere que li cau més que simpàtic. Ho dic per si detecten en aquesta crítica un cert entusiasme difícilment comprensible per aquells qui no els agrada la política. Aquesta afició (estranya si volen) m’ha portat darrerament a visitar les sales per veure pel·lícules d’aquest gènere que m’han semblat més que interessants: des del Harvey Milk de Gus Van Sant, al controvertit (permeti’m l’eufemisme) Giulio Andreotti de Paolo Sorrentino a Il divo, passant per les tres darreres propostes britàniques: El discurs del rei de Tom Hopper, The Queen the Stephen Frears o la darrera La Dama de ferro.

La directora Phyllida Lloyd (que ostenta el dubtós mèrit d’haver dirigit Mamma Mia) parteix d’un problema en aquest cas psiquiàtric, la demència senil que pateix Thatcher, per fer un retrat amable de la primera “prime minister” dona de la història del Regne Unit. Aquest recurs ja el van utlitzar Hopper i Frears en anteriors biopics que hem esmentat (la reina estava obsessionada pel patiment animal i el rei George VI era tartamaut) per humanitzar una mica més el personatge retratat. En el cas de Margaret Thatcher la demència i les al·lucinacions que pateix serveixen per anar evocant els records que ella té de la seva etapa política, uns records llunyans que pot visualitzar correctament tot i no recordar el nom d’una majordoma que l’acaba de servir. Els constants flashbaks contraposats amb les imatges de velleta malalta de la Thatcher actual ajuden a amorosir el personatge que va fer els retalls socials més grans de la Gran Bretanya dels últims 80 anys. A més Lloyd obvia en molts casos l’enorme pressió social que va patir el govern i el redueix a imatges vídeocliperes d’enfrontaments entre la policia i agrupacions sindicals.

Val a dir que la directora realitza un retrat de Margaret Thatcher més basat en la idea d’una dona feta a si mateixa, que va lluitar contra molts condicionants negatius que li venien pel fet de ser dona en un món d’homes i de ser filla d’un modest botiguer, membre del partit conservador en un partit on aristòcrates i grans homes de negocis ocupaven els principals càrrecs directius. Un retrat que enalteix els seus convenciments ferms, que la van portar a guanyar la guerra de les Malvines però també a deixar morir a uns membres de l’IRA que es van declarar en vaga de fam. Aquesta elecció narrativa més que controvertida fa que la pel·lícula sigui un enorme massatge a Thatcher, ressaltant els seus punts forts ( que en tenia i molts) però obviant les contradiccions que van fer que una part dels britànics (també membres del seu partit) la tinguessin com un personatge certament odiat.

De Meryl Streep només se’n pot dir que ella és la pel·lícula. La seva interpretació (molt brillant al meu entendre) li dóna versemblança i credibilitat al personatge i et permet entrar en la història d’una política que per bé (per alguns) o per mal (per molts d’altres) va marcar el devenir dels darrers trenta anys del segle XX.

Valgui per endavant que per a aquest bastard que avui us escriu, el biopic polític és un gènere que li cau més que simpàtic. Ho dic per si detecten en aquesta crítica un cert entusiasme difícilment comprensible per aquells qui no els agrada la política. Aquesta afició (estranya si volen) m’ha portat darrerament a visitar …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *