MENU

26 gener, 2012 Comentaris (2) Visualitzacions: 1794 Cinema Jordi Dorca













Sempre recordaré una escena d’A propósito de Schmidt, en què Jack Nicholson arriba a casa després de la mort de la seva dona, una senyora absolutament maniàtica de la neteja que l’ha fet estar sempre pendent de no embrutar, Schmidt (Jack Nicholson) es dirigeix al lavabo per orinar i allà decideix deixar de fer punteria …

«Los descendientes»: una història universal de tristesa

Sempre recordaré una escena d’A propósito de Schmidt, en què Jack Nicholson arriba a casa després de la mort de la seva dona, una senyora absolutament maniàtica de la neteja que l’ha fet estar sempre pendent de no embrutar, Schmidt (Jack Nicholson) es dirigeix al lavabo per orinar i allà decideix deixar de fer punteria a l’interior de la tassa i començar a pixar indiscriminadament per tots els racons del lavabo. Aquesta escena és el primer gran detall de la filmografia d’Alexander Payne que recordo, una escena impactant, per inesperada, com moltes que ha anat repetint en les diferents pel·lícules: qui no recorda Sandra Oh a Entre copas apallissant amb el seu casc de manera desfermada Thomas Haden i el posterior accident simulat per tal d’enganyar la soferta promesa que s’espera a casa? Payne és un director que destaca, per escenes memorables com aquesta, i perquè és un rara avis en el panorama cinematogràfic americà, avui per avui, potser l’únic o dels únics cineastes amb cert èxit de taquilla que aposta en les seves obres pel costumisme, l’humanisme (l’home corrent com a eix central de la trama) i la narració pausada. De pel·lícules interessants que segueixin aquests pretextos, jo només recordo darrerament la petita (però gran alhora) Un lugar donde quedarse, de Sam Mendes, i Old joy, de Kelly Reichardt,  una petita perla que va passar absolutament desapercebuda, tot i la seva bona acollida al Festival de Gijón.

La majoria de les pel·lícules de Payne són històries mínimes i quotidianes carregades de mala llet, una mala llet que ell retrata amb una narrativa tranquil·la i pura, sense grans escarafalls ni plans gratuïts. Com a director mai sent la necessitat «d’aixecar la veu» per mostrar fets absolutament dolorosos, com en el cas de Los descendientes.

La pel·lícula és fidel al títol en dos sentits, en tant que Matt King (George Clooney) és hereu directe d’una antiga princesa de Hawai i és administrador d’una gran quantitat de terres pendents d’urbanitzar que s’ha de vendre juntament amb els seus cosins, i pel fet que la història transita per la difícil relació de King amb les seves filles, Alexandra i Scottie, després d’un accident que deixa la seva mare en coma. Una història crua, amb moments tristíssims, que Payne decideix no mostrar com un  drama estomacal, sinó que, tal com són a vegades aquestes coses, mostra la història amb notes de gran tristesa  i amb punts d’un desconcertant humor que sempre o quasi sempre emana de les escenes ridícules que es produeixen en situacions tràgiques.

 L’acció es produeix a Hawai, un arxipèlag que per a molts és símbol de vacances i moments de distensió, però com diu Matt King, en la veu en off que serveix de preàmbul, «qui es creu que els nostres problemes són més petits que els dels altres? Qui es creu que els nostres càncers són menys dolorosos?» Payne situa en un lloc d’aparent felicitat contínua una història universal de tristesa i de difícils relacions paternofilials, unes relacions que es recuperaran en el moment en què es veu obligat a fer de pare, una tasca de la qual havia abdicat feia temps.El treball de Clooney mereix un punt i a part, la seva interpretació, amb un registre amb què ens té poc acostumats, és brillant i ens mostra un pare absolutament superat per les circumstàncies que intentarà recuperar la relació amb les seves filles a base de bona voluntat.

Hem hagut d’esperar 7 anys per una nova pel·lícula de Payne, però tot i que el seu cinema ha estat cuit a foc lent, m’alegro que encara hi hagi gent que com ell  faci com els millors mig centres del futbol i «doni un punt de pausa» a un cinema americà a vegades massa desenfrenat.

Sempre recordaré una escena d’A propósito de Schmidt, en què Jack Nicholson arriba a casa després de la mort de la seva dona, una senyora absolutament maniàtica de la neteja que l’ha fet estar sempre pendent de no embrutar, Schmidt (Jack Nicholson) es dirigeix al lavabo per orinar i allà decideix deixar de fer punteria …













2 comentaris to «Los descendientes»: una història universal de tristesa

  1. antoni ha dit:

    Donçs amb la resenya ja has xafat algún interés de posibles espectadors; si es només una història com si fossi una novel.la però sense els mitjans de “Memòries d’Africa” o el “Ben-Hur” potser és que no és en línea el “cost de la producció” i la “resposta del públic”. Encara aixó aquest Clooney es terrible: Fará dos anys va col.lapsar la gran pantalla amb tres “films” i bensegur no m’en vaig perdre cap: “Up on the Air”, “Els homes que parlaven à les cabres” i una altre de “sci-fi” que noi no m’en recordo! no tinc tanta memòria però (ay! “A single man”) aquestes pelis “contemporànies” que volen explicar la forma d’esser de la gent “moderna” donçs es pur psicoanàlisis de les ambicions personals a un món global. He de dir que no hi eren gaire gent a les Sales de Exhibició… perquè sempre s’ha dit que el cinema es un acte social.

  2. […] Los descendientes (The descendants) (9 […]