MENU

22 febrer, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 43 Sèries David U. Ruiz / @callahan_ruiz










The walking dead ha tornat a la graella després d’aquest estúpid interludi talla-rotllos de mitja temporada, per batre una altra vegada rècords d’audiència. L’episodi 2×08, Nebraska, que competia amb el xou dels Grammy, enguany improvisat revival de Withney Houston, lluny de veure’s afectat es va convertir en el més vist de la sèrie, i en …

Torna «The walking dead», una sèrie bipolar

The walking dead ha tornat a la graella després d’aquest estúpid interludi talla-rotllos de mitja temporada, per batre una altra vegada rècords d’audiència. L’episodi 2×08, Nebraska, que competia amb el xou dels Grammy, enguany improvisat revival de Withney Houston, lluny de veure’s afectat es va convertir en el més vist de la sèrie, i en el més vist en la història de la televisió per cable. Visionant l’episodi un no ho acaba d’entendre; tirant a fluix, si no és per un final elèctric, a dues bandes, totalment inesperat, que barreja reminiscències de western per un costat (amb un Rick Grimes que dóna mostres, per fi, de la pressió testicular que arrossegava, i que tapa les boques dels molts que començàvem a sospitar que era simpatitzant d’ICV), i amb un ai al cor final per l’altre, d’aquells que et deixen enfonsat al sofà, pensant sobre la vida. Anem millorant. Revisant alguns dels fòrums més populars que coexisteixen sobre la sèrie a internet, des de fa setmanes es comentava l’imminent gir que hi hauria en aquesta nova tongada de capítols. Ja he deixat clar en altres ocasions que la sèrie ha volgut donar molta importància a les relacions i a la psique d’uns protagonistes cada cop més alterats per uns esdeveniments (cap problema, obvi), però el que no era normal era veure una sèrie sobre l’apocalipsi zombi en què cada cop apareixien menys morts vivents i, més greu encara, en què passaven ben poquetes coses, i els personatges, a excepció d’en Shane i en Rick, evolucionaven molt minsament. Molta gent ha volgut equiparar la sèrie amb la línia i estil del còmic, però siguem honestos: ni les trames estan tan estirades ni el ritme narratiu pot ser el mateix que el d’un episodi televisiu estàndard de 45 minuts. A veure, ningú, almenys jo, exigeix gore i acció a tots els episodis, com algun seguidor bastard ha volgut entendre en posts anteriors, però demanar una mitjana d’una única escena d’acció o tensió per episodi, amb morts vivents o sense –això és igual–, entenc que no és ni excessiu ni distorsionador d’una línia argumental que, d’altra banda, i tot i les òbvies novetats i sorpreses respecte al còmic, ho torno a dir, em sembla cada vegada més impecable. I efectivament, amb l’episodi 2×09, Triggerfinge, ha acabat d’arribar la tan esperada acció, els conflictes personals, la tensió, l’amor impossible no correspost, el terror a la pèrdua, la conspiració, la lleialtat i la desconfiança. I tot de veritat, sense fum, sense trucs. Arrencada fulgurant, aparició d’un nou personatge, tensió zombi, accentuació del triangle Lori-Rick-Shane i acostament paternofilial entre Hershel i Rick, tot i el xoc de caràcters, entre d’altres. I per postres l’avançament final de l’episodi 2×10, 18 Miles out, que ens suggereix una mena d’investigació sobre com va morir Otis, amb lluita fratricida entre Shane i Rick inclosa que es preveu espectacular. El mínim que es mereix la sèrie. De totes maneres, «no ens xupem les polles, encara», com deia el senyor Llop. Aquesta innegable bipolaritat que per desgràcia ja s’ha fet seva la sèrie ha desconcertat més d’un seguidor i n’ha decebut uns quants més, sobretot els fidel de l’obra original.

A raó de tot això, el savi bastard Jep Soler (cada vegada són més fructíferes i enriquidores les nostres trobades cinèfiles) afirma que les adaptacions són adaptacions, que ningú deu res a ningú, i mentre posa en marxa el projector del cada cop més mític Cinema Truffaut, em comenta l’exemple de l’actriu (i cleptòmana) Wynona Ryder, que fa uns anys va comprar els drets de la novel·la El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Sallinger (un conyàs literari, dit sigui de passada) per evitar que ningú en fes una adaptació cinematogràfica decebedora. Aquest no és el cas, doncs, Kirkman, autor del còmic original, és clar que ha accedit a prostituir l’obra per un grapat de dòlars i un càrrec vitalici a la sèrie. Això o lo seu és el còmic. En els darrers anys, l’enyorat John Carpenter ha parat la mà per permetre que li fessin remakes infumables d’algunes de les seves obres magnes i en teoria intocables, però almenys ha tingut la decència de desentendre-se’n (vistes les aberracions perpetrades sobre el pobre Michael Myers pel cocaïnòman d’en Rob Zombie, com per no fer-ho). És com la sèrie Miami vice, tota una icona catòdica dels vuitanta, tirada per terra amb la lamentable i soporífera versió fílmica que el seu mateix autor, el sobrevaloradíssim Michael Mann, va fer dècades més tard, que va tenir com a protagonistes un actor que només sap posar cara de xarrupar llimones i un altre que es creu que per imitar en Ray Charles és bon actor. Penós. I m’enrotllo massa, ho sé.

Acabo aquest post confessant que malgrat els dubtes i les incerteses estic enganxat a la sèrie, i repeteixo que em sembla bona però al mateix temps la trobo insuficient i que només demano més marro, el mateix que sempre he rebut a cada nou exemplar del còmic. Veurem si aquest nou gir és definitiu o tan sols un miratge més. Un darrer afegit: està a punt de sortir a la venda el corresponent joc de la sèrie (imatge superior), que no és un shoot’em up de zombis sinó més aviat una aventura gràfica, cosa que converteix el sobrenom ideat pels seguidors més crítics i ferotges de la sèrie, The talking dead (la primera vegada que utilitzo el terme), com anell al dit, almenys a gran part d’aquesta.

Us puc assegurar que us sorprendreu del resultat.

The walking dead ha tornat a la graella després d’aquest estúpid interludi talla-rotllos de mitja temporada, per batre una altra vegada rècords d’audiència. L’episodi 2×08, Nebraska, que competia amb el xou dels Grammy, enguany improvisat revival de Withney Houston, lluny de veure’s afectat es va convertir en el més vist de la sèrie, i en …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *