MENU

28 febrer, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 46 Cinema Vador Garcia Arbós










No paga la pena quedar-se un piló d’hores nocturnes encantat a la tele per saber el resultat d’un escrutini que pots saber l’endemà o a la sortida del cinema o, encara millor, gràcies al Twitter. Moltes piulades són crítiques. Fins i tot, les piulades són avorrides i nauseabundes. A vegades la gent critica perquè li …

Cerimònies i acadèmies

No paga la pena quedar-se un piló d’hores nocturnes encantat a la tele per saber el resultat d’un escrutini que pots saber l’endemà o a la sortida del cinema o, encara millor, gràcies al Twitter. Moltes piulades són crítiques. Fins i tot, les piulades són avorrides i nauseabundes. A vegades la gent critica perquè li fa vergonya confessar una emoció positiva, favorable. N’hi ha que mai no aplaudeixen per no quedar en evidència, tret dels que no piquen de mans perquè no saben fer dues coses alhora.

Les acadèmies d’arts i ciències cinematogràfiques són organitzacions pretensioses integrades per gent que es passa mitja vida mirant-se el melic, les arrugues de la cara i els mixelins, i l’altre sentint-se imprescindible en la història de la humanitat. I dediquen l’any a buscar un vestit, a triar una pel·lícula que pagui la pena i a preparar una gala llarga i carregosa on es pot ensenyar el vestit i on es reparteixen premis, molts de premis. Els que no ho organitzen preparen discursos. Potser no, perquè jo ja tinc preparat el meu per si mai em donen un premi. El tinc assajat en anglès, en francès, en italià, en castellà i en català. Crec que només en japonès no semblarà natural; el meu accent és dolent. Paro, perquè quan m’ho imagino ja tremolo d’emoció, sento un bombeig sanguini ridícul i els ulls se m’omplen de llàgrimes.

Preferiria que, si mai em donen un premi d’aquests, algú hagi posat seny i ja no hi hagi cap cerimònia. Si els de l’Oscar de Hollywood decideixen carregar-se la cerimònia, podeu comptar que, tot darrere, cauran els BAFTA, els Cesar, els Goya i els Gaudí i, fins i tot, els Rahola.

Em temo que haurem d’aguantar per molts anys les cerimònies avorrides dels Òscar, dels Goya i dels Gaudí. Aquest any me les he empassat totes tres. Uf! Quin pal! Confesso que durant els Oscar m’he dedicat als All-Star, espectacle entretingut, però sense l’al·licient d’una final de la Champions. Totes tres gales han estat una bírria, gasòfia.

Els Oscar aguanten bé perquè tenen transcendència global; tot i això, els americans mateixos estan preocupats perquè els joves en passen força de llarg i la mitjana d’edat és de cinquanta anys. Però aguanten i els americans sempre tenen recursos perquè la cosa no avorreixi. Per exemple, el glamur. A Hollywood hi ha glamur i vestits amb classe, la catifa vermella és la més llarga i vermella de totes les estores que es fan i es desfan. I els de la resta de gales voldrien ser iguals, però, no, no se’n surten ni per aproximació. Per exemple, en els Gaudí no hi havia glamur i la catifa era curta o no n’hi havia. Va ser molt d’estar per casa. Em fa cosa parlar-ne.

De la gala 2012 dels Oscar no em puc treure del cap la cuixa de l’Angelina Jolie; si jo fos en Brad Pitt també m’agradaria lluir-la amb aquella seguretat d’enflaira nas, que no en tastaràs. La mare que el va parir… va fer un fill guapo, intel·ligent, ric… i, com nosaltres, un maleït bastard.

Dels Goya, només em va agradar en Santiago Segura: va fer la crítica més  brillant i àcida contra uns premis provincians i de vol gallinaci. Mireu la pel·lícula més guardonada als Goya 2012 i m’entendreu; és millor Torrente, el brazo tonto de la ley, la primera, caraissos.

Dels Gaudí, només puc dir que els guionistes són uns genis. Sense la polèmica que van aconseguir ningú no en parlaria ni n’hauria parlat. La cerimònia va ser barroera, els acudits recurrents i infantils. És molt fàcil posar-se amb els polítics! I fer la comparació del cavall… Però van aconseguir l’efecte desitjat, malgrat la deslleialtat institucional, l’insult i el menyspreu cap als polítics que dirigeixen les institucions que financen  pel·lícules amb diner públic.

Per cert, quins pebrots en Portabella! Aquest paio va ser senador! També ha estat polític i durant anys s’ho va muntar amb els polítics amb el seu suquet de Palau-Sator per celebrar l’arribada de l’estiu a la Costa Brava. I les ínfules dels actors, que es reivindiquen com a garants de les llibertats? Què s’han cregut! Això ho fan cada dia els periodistes. Els d’aquí i els d’arreu del món, alguns dels quals reben amenaces i d’altres moren mentre busquen la notícia o assassinats perquè no la publiquin. I una última cosa, quan es parla de política, quan es pretén política i influir per tenir polítiques favorables, s’és tan polític com qualsevol polític honrat o corrupte.

Quant als presentadors, per regla general són el millor de tot. El pitjor són els guardonats, que xerren massa, i els organitzadors, que no tenen esma per fer-los fora de l’escenari, traient-los el micro de les mans. Aquestes xerrameques i alguns acudits improvisats allarguen de més d’una hora uns espectacles que els noticiaris esbandeixen amb un minut.

Ah!  I visca el cinema, sigui persa, francès, americà, japonès, català, espanyol o d’en Godard!

No paga la pena quedar-se un piló d’hores nocturnes encantat a la tele per saber el resultat d’un escrutini que pots saber l’endemà o a la sortida del cinema o, encara millor, gràcies al Twitter. Moltes piulades són crítiques. Fins i tot, les piulades són avorrides i nauseabundes. A vegades la gent critica perquè li …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *