MENU

2 març, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 49 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Sóc llegenda, del gran Richard Matheson (un dels ideòlegs i guionistes de la mítica sèrie La dimensió desconeguda), és, sense cap mena de dubte, un dels grans relats sci-fi que he llegit mai, La Bíblia a part. Per contra, és una de les històries més poc aprofitades pel cinema de gènere. Malgrat tot, la versió …

Will Smith tornarà a ser Neville al ritme de Peret

Sóc llegenda, del gran Richard Matheson (un dels ideòlegs i guionistes de la mítica sèrie La dimensió desconeguda), és, sense cap mena de dubte, un dels grans relats sci-fi que he llegit mai, La Bíblia a part. Per contra, és una de les històries més poc aprofitades pel cinema de gènere. Malgrat tot, la versió de Boris Sagal dels setanta, protagonitzada per l’inigualable Charlton Heston, un actor com n’hi ha hagut pocs en tots els sentits (i que l’imbècil de Michael Moore es va a atrevir a caricaturitzar com a fatxa recalcitrant, abusant del seu Alzheimer en un esperpèntic exercici de manipulació informativa que ni Goebbels i Urdaci junts), encara retruny en el meu record. És cert que el film, desviat lleugerament de l’original literari, havia quedat obsolet, susceptible de ser revitalitzat, però vist el decebedor intent de Francis Lawrence, el director de la molt recomanable Constantine, més val que haguessin dirigit els esforços a dissenyar la continuació d’aquesta última. A excepció de la primera mitja hora, exposada amb un atropellat però correcte ritme narratiu, i sobretot de la memorable escena del viròleg militar protagonista, Robert Neville (poc convincent Will Smith), penjat cap per avall presa de la seva pròpia trampa, inconscient, sense sentir els lladrucs ensordidors de la seva lleial gossa Sam, i impotent davant l’angoixant acostament dels vampirs, els seus enemics, amagats entre les ombres dels gratacels annexos esperant que el sol es posi definitivament, el film aporta ben poquet (sobretot en la reflexió sociològica i moral que es planteja sempre el personatge) i mor indefectiblement en un previsible abús dels efectes digitals que, entre altres coses, converteixen els mateixos vampirs en uns zombis lobotomitzats diametralment allunyats dels de la novel·la, uns éssers un pèl més racionals que simbolitzaven el punt final de l’era humana (i per la qual Neville es convertia en la llegenda del títol), i físicament a mig camí entre el mític jugador del Tenerife Alberto Dertycia (a qui el Barça encara deu està pagant una lliga), i l’entranyable mona Cheeta. Això últim ho dic pels salts.

El quid d’aquest post no és revisar un remake totalment prescindible, sinó intentar assimilar el recent anunci de la Warner que malauradament hi haurà seqüela amb Will Smith, que repetirà paper. El primer que he pensat és que seria una preqüela, ja que tant a la novel·la original com a les tres versions fílmiques, Neville sucumbeix. Per un moment m’han vingut a la memòria algunes continuacions de pel·lis forçadíssimes i increïbles com per exemple la quarta d’Alien, en què la Ripley era reviscuda genèticament (recordo que si la mossa amb qui la vaig anar a veure no m’hagués deixat que la magregés una mica, hauria sortit del cine més indignat del que ja vaig sortir; abans que algú m’acusi de sexista, verro, o vés a saber de què, diré que jo també em vaig deixar magrejar una mica). Just en el moment que escric aquesta línia, i en què us confesso també obertament que tinc curiositat per saber com collons reviuran Neville, m’assabento que l’edició en DVD del film porta inclòs un final alternatiu (mireu-lo a sota) en què Neville, a part de no morir, poc li falta per anar-se’n de copes amb els vampirs al crit de «¡Y pelillos a la mar!». I mai més ben dit. Em sembla patètica la manera de destrossar els clàssics literaris, sobretot els de gènere, sense una estratègia digna i ben pensada a l’hora d’encetar una franquícia, com era el cas, jugant a dues cartes en funció dels beneficis i, per tant, jugant amb la intel·ligència dels espectadors i amb les seves butxaques. Per tot això i per molt més, per mi, avui, la llegenda té un altre nom: Kim Dotcom.

Sóc llegenda, del gran Richard Matheson (un dels ideòlegs i guionistes de la mítica sèrie La dimensió desconeguda), és, sense cap mena de dubte, un dels grans relats sci-fi que he llegit mai, La Bíblia a part. Per contra, és una de les històries més poc aprofitades pel cinema de gènere. Malgrat tot, la versió …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *