MENU

5 març, 2012 Comentaris (3) Visualitzacions: 29 Especials Uns bastards










A favor: «Black mirror» o l’antropofàgia tecnològica En tres parts, Black mirror apunta ja com una de les millors sèries del 2012 com  s’ha fet ressò The Telegraph, The Guardian i The Independent. Amb tres episodis diferenciats, veiem com un primer ministre, alter ego de David Cameron,  es veu abocat a practicar la zoofília davant dels mitjans de …

«Black mirror»

A favor: «Black mirror» o l’antropofàgia tecnològica

En tres parts, Black mirror apunta ja com una de les millors sèries del 2012 com  s’ha fet ressò The Telegraph, The Guardian i The Independent. Amb tres episodis diferenciats, veiem com un primer ministre, alter ego de David Cameron,  es veu abocat a practicar la zoofília davant dels mitjans de comunicació o com el poder d’un concurs televisiu esclavitza els seus personatges fins a portar-los a la pràctica i consum de pornografia i, finalment, ens posem a la pell d’uns ciutadans que tenen implantat un xip al cervell que els permet repassar amb detall tots els episodis de la seva memòria.

Tecnologia com a droga i, quins són els seus efectes secundaris? El director, Charlie Brooker, ens explica fil per randa el procés de treball darrere de la sèrie a l’article The dark side of our gadget addiction. La tecnoaddicció comporta que no ens puguem escapar de la pantalla (un mirall fosc?) a la qual dediquem  hores creant avatars virtuals de la nostra personalitat per difuminar les fronteres de la privacitat i la intimitat convertint els nostres actes en transparents. Amb Facebook, Twitter o Google deixem empremtes digitals de tota mena (fotografies, opinions personals o el que pensen els demés de nosaltres) dins d’una imparable jungla d’exercicis voyeurs, pròpia del món que ja va descriure George Orwell a 1984,  que ens permet espiar sense control els nostres veïns.

El director de la sèrie neda també en altres camps. La publicitat i la multiplicació hipnòtica d’imatges ha fet que tot hagi estat canibalitzat per l’espectacle, com es pot veure en el segon capítol de la sèrie. En aquest cas, l’ acte de rebel·lia del protagonista s’incorpora sense problemes en el xou mediàtic, i es converteix en un tot que regeix la nostra vida quotidiana, des de fer esport, menjar i fins i tot enamorar-se. Veiem també la influència del cyberpunk, gènere que va popularitzar William Gibson a la novel·la Neuromancer (1984): el ciberespai ha conquerit el terreny del que coneixem com a tangible, i ha deixat pas a una al·lucinació consensuada per tots els habitants del planeta o la suplantació de la realitat per simulacres, si volem parafrasejar Jean Braudillard.

Charlie Brooker (que ja va demostrar valentia quan va presentar els seus zombis en un plató de televisió a Dead set) ens diu que, per molt que ho vulguem, ja no ens podem escapar del poder hipnòtic de les noves tecnologies. Com a Matrix (1999), eXistenZ (1999), Strange days (1995), Desafiament total (1990) i Videodrome (1983), la realitat virtual s’ho ha menjat tot, ens esclavitza i ens deixa en un paisatge desert i deshumanitzat marcat per la publicitat, la constant sensació de sospita, la vigilància, el secretisme i la paranoia.

Com un cop de puny a l’estómac Black mirror us sorprendrà gratament. Darrere de la sèrie, l’equipatge ideològic i la qualitat audiovisual són insuperables. Recomanem, immediatament, que la visioneu.
Capítol 2 Fifteen million merits
Capítol 1 The national anthem
Capítol 3 The entire history of you

per Víctor Gonzàlez


En contra:  «Black mirror», no n’hi ha per tant

Comentava en una recent trobada creativa amb un col·lega realitzador que, a vegades, quan vols veure una cosa perquè t’han inflat massa el cap, el respectiu visionat acaba sent decebedor, depriment. Cert, això passa. El cas més recent és amb la sèrie britànica Black mirror, obra de Charli Brooker (creador de la genial i infravalorada Dead set), que amb el suport d’uns -això sí- espectaculars índexs audiències, ha estat qualificada per la gran majoria, i bona part d’Els Bastards amb més poca personalitat (perdona’ls, Déu meu, perquè no saben el que es diuen) d’autèntica obra mestra. Abans d’entrar en matèria, he de dir que el tal Charli Brooker és també un aclamat columnista del prestigiós diari The Guardian, on setmanalment dispara amb la precisió d’un franctirador balcànic contra la política, la cultura, els mitjans i les noves tecnologies de l’Imperi. Com Dead Set, aquesta nova Black Mirror pretén ser una extensió de la seva visió més crítica i absurda de la societat.

El primer episodi, The national anthem, és sobretot el més decebedor degut a una resolució que no està ni molt menys a l’alçada de les expectatives generades. I això que el plantejament és del tot original: algú segresta la princesa britànica més popular i exigeix al Primer Ministre que, per salvar-la, es folli un porc en directe. Tal com sona. La surrealista exigència transcendeix als mitjans i durant les hores prèvies al xou, s’hi barregen l’acció i investigació pertinents per alliberar l’hostatge (realment caldria?), mentre la societat es va pronunciant clarament a favor de l’acte televisiu i impúdic, ja que anhela veure el màxim governant com s’humilia davant de tothom. És impossible pronunciar-se a favor d’aquest acte quan se’ns presenta el polític com una bona persona, marit fidel i víctima d’una societat cruel (l’antítesi de la imatge que generalment tenim del polític, no ens enganyem), si no és que el veritable objectiu sigui precisament aquest, incomodar, però no ho tinc gens clar. A més, quan portes tot el metratge imaginant-te l’escena i arriba el moment on air (SPOILER) no s’hi val posar les cares de la gent mirant el televisor perquè ens imaginem una altra vegada l’escena. Això ho feia el gran Roger Corman i altres mestres de la sèrie B i tenia un passi, però aquí, amb la ferum de superproducció que fot tot, és inadmissible (tot i que s’ha de reconèixer que hi ha algun comentari d’aquests voyeurs que estan ben trobats). Em sembla molt maco el rotllo de fer una crítica a l’endormiscada moral tant política com social (britànica o no), una anàlisi satírica i punyent sobre fins on estem disposats a arribar com a individus i com a societat, sobre el morbo que ens mou a mirar peti qui peti, sobre el poder de la televisió i les noves tecnologies, però, justificar-ho tot plegat  com la transgressora performance d’un suposat artista total, em sembla que és pedant i presumptuós i, per tant, voler prendre-li el pèl al personal. Sense tanta tonteria, obres com PerseguitEnemic PúblicLa cortina de fumEl show de Truman i la mencionada Dead set apuntaven al tema amb més gràcia i encert que aquest Black mirror, 1×01.

En el segon episodi, 15 million merits, la societat futura viu empresonada en un món gris on només ens queda pedalar davant d’un televisor (no hi veig la metàfora) i fer prou mèrits per presentar-se i vèncer en un realityrotllo Factor X, l’única via aparent a la llibertat. Menys presumptuós que el primer i més ben tancat, cert, però carregat igualment de tòpics i refregits diversos. Perquè ens entenguem: el que seria un episodi (totalment prescindible) de La dimensió desconeguda o succedanis.

Finalment, el darrer episodi, The entire history of you, és inesperadament el més seductor. Novament en un futur llunyà (o no tant), la societat viu feliçment enganxada a les possibilitats que ens dóna un xip d’implant cervical i que ens permet visionar lliurement totes les vegades que calguin, i des d’angles varis, tota mena de records i vivències, fins al punt de poder analitzar converses subtils, en segon pla, apujant el to, descobrint coses, paraules i fets, que d’una manera més humana o amb la tecnologia actual serien imperceptibles (Minority reportRobocop). Sobre la base d’aquest interessantíssim plantejament, es desenvolupa una senzilla trama sobre la gelosia i les sospites d’infidelitat entre parelles, que fa bona aquella vella dita que diu que d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol.

Capítol 3

Capítol 1

Capítol 2

per David U. Ruiz


3. Votacions dels Bastards. Capítols preferits d’aquesta minisèrie (de més a menys)

Marc Bataller: Black mirror és una de les minisèries que més gratament m’han sorprès. Els tres capítols no tenen un fil argumental en comú, però sí un nexe de fons que els uneix: la transcendència de les noves tecnologies a les nostres vides. El segon capítol és excels. Pura ciència-ficció a l’estil de Desafío total (Llarga vida a Schwarzenegger!)

1. Capítol 2
2. Capítol 3
3. Capítol 1

Jordi Camps: Minisèrie de visió obligada i que crea debat, com podeu veure. Imprescindible per a amants de la (bona) ciència-ficció, farcida de referents però amb un contacte directe amb el present i la irrupció de les noves tecnologies a les nostres vides. Jo ja m’he avançat i he destrossat l’smartphone i m’estic pensant donar-me de baixa de Facebook i Twitter… El tercer episodi és absolutament magistral, un dels millors de la història de la televisió.

Capítol 3
Capítol 1
Capítol 2

Salvador Garcia-Arbós: Black mirror és una sèrie amb tants de tics magistrals com neuròtics. És una barreja de The twilight zone (La dimensió desconeguda) i de les novel·les 1984, de George Orwell, i El món feliç (Brave new world), d’Aldous Huxley. És una caricatura del present. De fet, descriu el futur tal com l’haurien d’haver dibuixat en el passat, durant les dècades dels seixanta, setanta i vuitanta del segle XX

Capítol 1 (és, de fet, l’únic que m’ha interessat. He viscut aquesta intriga com la dels espectadors, a part que m’ha semblat molt postavantguardista, això del arterrorisme o de l’aterrart)
Capítol 3
Capítol 2

Lluís Simon:
Capítol 3 (això del gra em recorda una mica Total recall)
Capítol 1 (ha parlat ja la protectora d’animals?)
Capítol 2 (el capítol està bastant bé però confiava que el protagonista matés els tres jutges en una escena gore sense precedents). Un altre cop serà…

Jep Soler: Realment el primer capítol té el plus de la intriga generada i les expectatives que et crees, com si fossis un dels espectadors televisius de la trama. Tot i això, el tercer capítol m’ha emocionat, m’encanta el tema dels records i de la memòria, i sobretot de la frustació. Que bona la idea i que genial el desenllaç!! El segon el trobo mooooooooooolt fluix. Comença amb grans incògnites que s’acaben convertint en un no res; de fet, el mateix capítol forma part dels patètics espectacles visuals que hi apareixen.

Capítol 3
Capítol 1
Capítol 2

Jordi Taulats: Tot i que poso el capítol 1 en segon lloc, està frec a frec amb el tercer, que considero un dels millors capítols de la història de la televisió. El fet que toqui un tema tan actual com les xarxes socials i el seu poder, que hem pogut veure recentment amb les manifestacions i les eleccions, m’ha fet dubtar de posar-lo en la primera posició, però el fet que el tercer m’hagi recordat pel·lícules que tant m’han agradat com Gattacca i Código 46 m’ha fet decantar per aquesta posició. Això sí, tots tres són de les millors coses que he pogut veure aquest any i part de l’anterior.

Capítol 3
Capítol 1
Capítol 2

A favor: «Black mirror» o l’antropofàgia tecnològica En tres parts, Black mirror apunta ja com una de les millors sèries del 2012 com  s’ha fet ressò The Telegraph, The Guardian i The Independent. Amb tres episodis diferenciats, veiem com un primer ministre, alter ego de David Cameron,  es veu abocat a practicar la zoofília davant dels mitjans de …










3 comentaris to «Black mirror»

  1. […] recolliran una sèrie de reportatges especials, que hem encetat amb un sobre la sèrie britànica Black mirror, així com també les Escenes Bastardes, uns vídeos tunejats que ens ofereix el gran bastard David […]

  2. Nadia Cherneshevsky ha dit:

    Tots tres estan bé, però jo em quedo amb el primer per ser el més heavy, encara que una mica trampós. Veig que el tercer us va agradar molt a tots i per mi és el més fluix. Ah, bastard Taulats, mira que comparar-lo amb les genials Gattaca i Codigo 46…

    Per cert, us agrada la sèrie per la crítica a la tecnologia i ara teniu facebook i twitter, esteu esquizofrènics o què?

  3. […] les històries són curtes, no donen per fer-ne una pel·lícula, tot i que la primera temporada de Black mirror sembla que tindrà la seva versió cinematogràfica, i cada capítol va per lliure. Si hi volem […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *