MENU

6 març, 2012 Comentaris (1) Visualitzacions: 49 Cinema Jep Soler










S’ha despertat una inquietud, si més no entre els Bastards, per valorar la sèrie Black mirror i ja n’heu pogut llegir totes les opinions possibles. Veient els capítols em van venir al cap dos referents cinematogràfics, Spike Jonze (Allà on viuen els monstres, Adaptation…) i Michel Grondy (Eternal Sunshine of the spotless mind, La ciència …

«I'm here»

S’ha despertat una inquietud, si més no entre els Bastards, per valorar la sèrie Black mirror i ja n’heu pogut llegir totes les opinions possibles. Veient els capítols em van venir al cap dos referents cinematogràfics, Spike Jonze (Allà on viuen els monstres, Adaptation…) i Michel Grondy (Eternal Sunshine of the spotless mind, La ciència dels somnis...). Les dues filmografies estan farcides d’històries imaginatives i arriscades, amb ganes de fer reflexionar l’espectador sobre l’amor, la dependència, la necessitat, la solitud, la por del fracàs i de la frustració.

Avui em vull centrar només en una de les peces menys conegudes, un migmetratge anomenat I’m here, dirigit per Spike Jonze.

En una societat futura els humans hem acceptat conviure amb robots, de diverses generacions i amb funcions limitades segons les nostres necessitats. D’entre tots els robots, el nostre protagonista (interpretat per Andrew Garfield, el nou Peter Parker) és el prototip de la timidesa, de la falta d’esperit, que viu aïllat i sense amics. Coneix una robot d’una generació més avançada amb esperit obert, lliure, sense complexos, amb qui comença una relació; de fet, la relació de la seva vida.

No cal que us expliqui més de la història, és millor que hi feu un cop d’ull. El que sí que vull explicar és la grandesa d’Spike Jonze a mostrar, en poc més de mitja hora, elements que molts altres directors no podran en tota la seva carrera.

El robot no accepta qui és i lluny de voler canviar la situació es censura, decideix que sempre serà un ésser sense esperit. Es considera inferior als demés, creu que ha de complir sempre les normes i no protestar quan veu injustícies. També s’ha convençut que la seva existència és prescindible per a tothom, fins i tot per a ell. Quan tot té sentit és perquè forma part de la vida d’un altre, i ha de mantenir aquesta relació a qualsevol preu. Es converteix en un titella depenent i feliç. Aconseguir la felicitat deixant de ser un mateix és arriscat, en algun moment voldràs recuperar la teva essència. Ara, escollir entre l’amor, encara que sigui efímer, o el no-res etern, fa dubtar. L’amor sembla l’objectiu de l’existència, de fet des del moment del naixement ens envoltem d’aquelles persones que ens donen amor, és el combustible humà. Si ens sentim estimats tirem endavant i anem escollint camins d’amor. En aquesta recerca és quan algunes vegades ens perdem i ens oblidem de qui som i què volem realment. Si ens equivoquem, emprenem la recerca d’un mateix, el camí més difícil si te n’has allunyat molt.

Jonze ens mostra fins on és capaç d’arribar el protagonista per mantenir una situació amorosa i autodestructiva. Posa sobre la taula el binomi altruisme/egoisme i la línia tan prima que els separa.

S’ha despertat una inquietud, si més no entre els Bastards, per valorar la sèrie Black mirror i ja n’heu pogut llegir totes les opinions possibles. Veient els capítols em van venir al cap dos referents cinematogràfics, Spike Jonze (Allà on viuen els monstres, Adaptation…) i Michel Grondy (Eternal Sunshine of the spotless mind, La ciència …










Un comentari a «I'm here»

  1. Dimas ha dit:

    Em va agradar MOLT, gràcies pel consell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *