MENU

16 març, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 61 Cinema Jordi Camps










Si d’una cosa no se’m pot acusar és de ser poc magnànim a l’hora d’oferir una valoració d’una pel·lícula. Ben al contrari. Els que em coneixen prou bé sovint em refreguen no ser prou crític. Ho sé i ho reconec, però no hi puc fer més. De vegades ho justifico que, com a director frustrat …

Desemmascar un farsant

Si d’una cosa no se’m pot acusar és de ser poc magnànim a l’hora d’oferir una valoració d’una pel·lícula. Ben al contrari. Els que em coneixen prou bé sovint em refreguen no ser prou crític. Ho sé i ho reconec, però no hi puc fer més. De vegades ho justifico que, com a director frustrat que sóc, solc posar-me a la pell dels creadors i, conscient de la dificultat artística, sempre intento veure el got de les seves aportacions ple (per dolentes que siguin). Per això mateix, després d’oferir tanta concessió, quan una pel·lícula em decep vol dir que ho ha fet elevat al cub. La darrera de provocar-me aquest efecte ha estat Llums vermelles (Red lights), la fallida nova proposta cinematogràfica de Rodrigo Cortés.

I és que si ha quelcom que m’irrita és la pretensió i més encara quan aquesta no porta enlloc. A grans trets, Llums vermelles (la titulem així perquè la Generalitat s’ha dignat a oferir una còpia doblada al català després d’inflar-la de subvencions) narra la història d’uns caçafantasmes que han de descobrir si els efectes paranormals de què fa ús la gent són fruit d’un joc de posada en escena o de l’existència d’un misteri del món del més enllà. Desemmascarar el personatge que encarna Robert de Niro, un llegendari il·lusionista que ha reaparegut després de trenta anys d’absència enigmàtica, és l’eix central d’aquest film que se’ns serveix en format de producció nord-americana.

Tot i que l’embolcall del producte és prou competent, en cap moment la pel·lícula no aconsegueix cridar l’atenció ni traspassar els límits de la sèrie B de la qual parteix. Si a Buried (Enterrado) el director gallec va demostrar un domini de la posada en escena, del tempo narratiu i sobrades mostres d’enginy visual en què era una proposta convencional del tot suggeridora, en aquesta ocasió tot es dilueix com un terròs de sucre monumental, malejat per infinitat de trampes, enganys i trucs –és a dir, en buidor absoluta– gràcies a un prestidigitador de segona que no arriba a la sola de les sabates dels Nolan, Fincher i Shyamalan als quals imita sense dissimular-ho. A banda dels estil·lemes tampoc no hi ha ajuda gens un guió que malgrat que és prim, esdevé d’allò més feixuc.

Per vendre millor el producte, que d’això en deu saber un munt, Rodrigo Cortés ha enganyat dos vells pesos pesants de la indústria hollywoodiana perquè hi posin la cara, com són la cada cop menys prolífica Sigourney Weaver i Robert de Niro. D’aquest últim, només cal dir que no m’agrada gaire parlar dels actors, per això em permeto fer-ho d’ell, perquè més que res és un pallasso (dels patètics) del qual fa temps que no queda ni la més mínima reminiscència del seu talent. És tant farsant com el personatge que encarna (que no vol dir que interpreta).

A De Niro li passa el mateix que al director, Rodrigo Cortés, que en realitat vol demostrar que és un gran mag però al pobre l’espectacle el supera i l’acaba delatant fins al punt que fins i tot l’espectador més innocent és capaç de desemmascarar-lo i descobrir que, en realitat, el fantasma era ell.

Si d’una cosa no se’m pot acusar és de ser poc magnànim a l’hora d’oferir una valoració d’una pel·lícula. Ben al contrari. Els que em coneixen prou bé sovint em refreguen no ser prou crític. Ho sé i ho reconec, però no hi puc fer més. De vegades ho justifico que, com a director frustrat …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *