MENU

21 març, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 32 Cinema Jordi Camps










Com passa a la cuina, quan una recepta funciona per què canviar-la? Això deuen pensar els productors de cinema que, en la seva constant recerca del film comercial, quan troben una fórmula d’èxit no només la patenten sinó que l’espremen fins a l’extenuació, variant-ne tan sols en l’elaboració alguns dels ingredients. Intocable, d’Olivier Nakache i …

«Intocable»:la fórmula de sempre funciona

Com passa a la cuina, quan una recepta funciona per què canviar-la? Això deuen pensar els productors de cinema que, en la seva constant recerca del film comercial, quan troben una fórmula d’èxit no només la patenten sinó que l’espremen fins a l’extenuació, variant-ne tan sols en l’elaboració alguns dels ingredients. Intocable, d’Olivier Nakache i Éric Toledano, n’és la darrera mostra.

Precedida per un èxit de taquilla espaterrant a França, on ha desbancat fins i tot el film més taquiller de la història (Benvinguts al Nord), en la seva segona setmana en cartellera a casa nostra s’ha convertit en la pel·lícula més taquillera, sobretot gràcies al boca orella. Es tracta de tot un fenomen cinematogràfic que s’està expandint gràcies a la seva fórmula universal, perfecta a l’hora de saber combinar drama i humor a parts iguals. Però no només això, Intocable fa honor a l’objectiu pel qual es va dissenyar, que no és altre que agradar al màxim ventall de públic, perquè també és prou honesta en els plantejaments i no recorre a recursos tramposos com altres propostes semblants que s’esforcen a agradar tant sí com no.

I això que un servidor hi anava amb peus de plom, espantat per un plantejament narratiu que conjuga elements i temes ostensiblement explosius per esclatar en un de tants espectacles de pornografia sentimental que tant proliferen. La diferència de classes, la integració social, el racisme, la discapacitat física… “quina por!” pensareu els que no l’heu vista… Doncs, ves per on, els autors d’aquest producte han aconseguit esquivar, gràcies a un guió correcte i un dibuix dels personatges d’allò més reeixit, els components més moralistes i lacrimògens. Deixant de banda si es tracta o no d’una història real (ho és, però poc importa), l’humor banya aquesta història vertebrada sobre el naixement d’una relació entre dues persones ben diferents que, de mica en mica, descobreixen aspectes desconeguts de l’un i l’altre fins a consolidar la seva relació. Si no sabéssim que parlem d’un milionari discapacitat i el seu assistent sorgit de les banlieues de París pensaríem que estem davant d’un remake de, posem per cas, Passejant Miss Daisy o, fins i tot, Pretty woman. I és que Intocable està confeccionada amb el mateix patró. De la primera, n’extreu els elements racials i de diferència de classes. Pel que fa a la segona, la relació d’amor esdevé d’amistat, però hi ha paral·lelismes narratius evidents i gags calcats, que de tant semblants no sabem si qualificar-los d’homenatge o plagi (l’escena de l’òpera, sense anar més lluny).

Malgrat que el film es mou en terrenys coneguts, hi ha seqüències, com la d’obertura, que per si sola ja val pagar l’entrada, o gags que passaran als annals de l’humor negre com aquell en el qual el protagonista imita Hitler a contracor.

Com passa a la cuina, quan una recepta funciona per què canviar-la? Això deuen pensar els productors de cinema que, en la seva constant recerca del film comercial, quan troben una fórmula d’èxit no només la patenten sinó que l’espremen fins a l’extenuació, variant-ne tan sols en l’elaboració alguns dels ingredients. Intocable, d’Olivier Nakache i …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *