MENU

23 març, 2012 Comentaris (6) Visualitzacions: 23 Especials Uns bastards










The walking dead, una muntanya russa Arribats a aquest punt, al gran final de la segona temporada de The walking dead, la controvèrsia sobre l’adaptació de la sèrie, lluny d’esvair-se, s’ha magníficat. Retrunyen massa, encara, les referències del còmic, els matisos innegables que han fet de la història original una de les més reflexives que s’han …

«The walking dead»

The walking dead, una muntanya russa

Arribats a aquest punt, al gran final de la segona temporada de The walking dead, la controvèrsia sobre l’adaptació de la sèrie, lluny d’esvair-se, s’ha magníficat. Retrunyen massa, encara, les referències del còmic, els matisos innegables que han fet de la història original una de les més reflexives que s’han fet sobre l’apocalipsi zombi. La sèrie, és molt clar pels que estem infectats pel virus original, s’ha passat pel folre dels ous tots aquests punts, sobretot eixos argumentals fonamentals i modelatges específics de certs personatges que han convertit les desventures televisives del grup liderat pel xèrif Rick Grimes, en una mena d’odissea de pa sucat amb oli.

Per començar la trama de la granja, la que ha monopolitzat íntegrament aquesta segona temporada, s’ha estirat fins a l’extenuació, fent de l’apatia i el tedi alguns dels termes que, en certs trams, més l’han acompanyada. Siguem honestos; la sèrie s’ha perdut en seqüències de diàleg òbvies i estúpides que han aportat ben poc a l’argument, i sobretot als personatges, sense oblidar que les poques coses que podien afavorir-se’n (bàsicament l’aprofundiment del triangle amorós Rick-Lori-Shane, i l’enfrontament entre aquests dos gallets), han avergonyit més d’un per la seva puerilitat. La desaparició de Sophia, encertada nova subtrama respecte al còmic, ha estat excessivament estirada i molt mal portada, malgrat el sorprenent i celebrat desenllaç, això sí. L’aflorament d’en Carl Grimes com un nen amb tendències psicòpates que mata a sang freda i per l’esquena un Shane més humà que mai, embogit aquest pels esdeveniments i sobretot per la pèrdua d’una família que creia seva, s’ha passat aquí encara més pel sedaç de l’òptica pro-familia-Spielberg, i ha convertit el primer en un figaflor odiós i prescindible i el segon, en víctima d’un maniqueisme exasperant. Jo, personalment, he vist escenes més profundes i carregades de molta més reflexió moral a Bob Esponja. A més, el personatge central, Rick Grimes, no té la força ni la personalitat que desprèn l’original, conseqüència evident d’una elecció de càsting més que errada. La inesperada i forçadíssima mort de Dale, un dels personatges centrals i més reflexius del còmic, que iniciava en aquest una relació sentimental amb Andrea (gran personatge poc explotat) posant sobre la taula un debat sobre les relacions entre persones de diferents edats, ha estat suprimida massa alegrament (com també, és clar, la seva mort original a mans d’uns caníbals malaltissos). Per contra, personatges tan profunds i tan ben modelats com T-Dog o la mare de Sophia, continuen endavant. Alegrem-nos-en per ells! Oh, al·leluia!

L’acció, l’altre punt important de la història, ha estat racionada amb comptagotes, i en ocasions molt mal planificada (la convocatòria de zombis per les escenes generals, o la mort del panoli que condueix la caravana al darrer episodi, per posar alguns exemples insultants); només l’episodi pilot, el de l’institut, aquell en què Daryl (un altre gran personatge amb molt més recorregut del que hem vist fins ara) perd el coneixement, i els darrers de la temporada s’han salvat de la foguera. Perquè The walking dead, no ho oblidem, hauria de ser sobretot un survival horror amb molta mala llet (tot i que més d’un ho vulgui negar), una mena de western postapocalíptic recolzat sobre una ferma taula de reflexions morals i polítiques en la qual, evidentment, les regles de la democràcia s’han esvaït en favor de la llei del més fort. Pura supervivència que converteixi els morts vivents, els walkers, en un perill quasi anecdòtic, sense que això sigui sinònim de parlar i més parlar.

En definitiva, tot el que he exposat, aquesta muntanya russa entre l’avorriment i l’acció sense un terme mig, aquesta bipolaritat, em fan dubtar si la següent temporada, la de la presó i el governador, carregada al còmic de gore i lluites entre bàndols a l’estil de Mad Max, estarà a l’altura (almenys de moment ja han introduït a Michonne). En aquest sentit, val a dir que el nivell de producció de la sèrie m’està semblant bastant fluix; tenint en compte que una adaptació fidel es preveia costosa per les situacions que plantejava la història, un pressupost excessivament tancat és el que podria haver justificat la falta d’acció i l’allargament de les trames dialogades. I pel que fa a la convocatòria de zombis, hi han escenes que no és per dir-ho, però en proporció, vam convocar-ne molts més fa uns anyets, quan l’Albert València i un servidor ens vam atrevir a fer Festí de sang, o quan en Ramon Ribas va fer l’any passat el curt Capítulo IV (menció especial a l’Acocollona’t). N’estic plenament convençut.

Per David Ruiz


La granja de Hershell

Per una vegada a la vida m’alegra poder reconèixer que sóc verge, immaculat, en el sentit que no estic infectat per la poderosa influència del còmic original amb què s’ha inspirat aquesta sèrie que ens té cada setmana enganxats a la petita pantalla i que no és altra que The walking dead. A diferència de molts amics i seguidors que prèviament s’han cruspit les pàgines d’aquesta novel·la gràfica sorgida de la imaginació de Robert Kirkman, un servidor, quan veu un capítol darrere l’altre, simplement té constància de dues coses: que estem davant d’un producte de pur entreteniment confeccionat des del format televisiu i que s’emmarca en el subgènere dels morts vivents. Partint d’aquí, només puc dir que els resultats són més que òptims.

Ja arribats a l’equador d’aquesta segona temporada, aquest humil bastard va deixar constància escrita en aquest mateix bloc que aquesta superava amb escreix la primera temporada. Ara, havent-ne vist ja la segona tongada, no puc fer més que corroborar-ho i recalcar que la granja de Hershell ha donat molt de si.

Sens dubte, els aires del camp han resultat d’allò més fructífers i han donat peu a situacions més suggeridores i inquietants que no pas el marc d’Atlanta de la primera temporada (encara m’enrojolo quan recordo aquell episodi de la banda llatina o la malaurada resolució al búnquer tecnocientífic). Fent un repàs al que ha donat de si TWD 2, em queda la constància de grans capítols, alguns fins i tot magistrals. Amb la cruesa i l’amoralitat com a bandera, destacaríem el de l’ensopegada fatal d’Otis, el de la traumàtica troballa de Sophia, els de to westernià de Sèrie B ambientats a la taverna i en un campament infestat de walkers on Shane i Rick emprenen un duel a cops de puny antològic digne d’haver-lo filmat el mestre Carpenter i, és clar, l’últim capítol de la temporada en què l’acció es desferma –i de quina manera–, tal com ha de ser en un bon final de temporada. Perquè insisteixo, al meu parer, que amb aquest format televisiu els guionistes fan bé de fugir de l’acció pura i dura i dosificar els festins de sang per a moments concrets, perquè és així com aconsegueixen tenir-nos clavats a la pantalla.

Al llarg de la segona temporada també hem assistit a un cert creixement dels personatges, monolítics a la primera. És evident que els dos que han centrat més l’atenció han estat Rick i Shane, en el seu duel gradual in crescendo amb el resultat tràgic del segon (que, com tenim entès, en el còmic és molt anterior en el temps i amb un capgirament dels papers entre el pare i fill a l’hora d’executar i rematar-lo). Sense anar més lluny, l’odiat per molts Rick Grimes, finalment, abocat pels esdeveniments i el seu afany de controlar-ho tot, s’ha desfermat i ens ha deixat la frase més temible de la temporada: “a partir d’ara s’ha acabat la democràcia!” Grandiós! Per altra banda, el petit angelet de Carl no es queda curt i també ha donat molt de joc, sobretot quan li ha sortit la vena psicòpata. I no parlem del personatge nou i misteriós que apareix a la darrera escena: encaputxat, amb dos sabres a la mà i dos zombis sense braços encadenats a la seva cintura. Deu ser que comença a planar l’ombra més fantàstica del còmic…? Pinta bé.

També és veritat que hem exigit morts i no se’ns ha respectat al cent per cent: a Dale, hi han donat el passaport dignament, mentre que T-Dog increïblement continua viu i Lori s’ha fet més odiosa que mai (esperem que doni més joc ara que no dóna suport al seu estimat marit). Sense que consti en acta, també hem notat que no acabem d’entendre la relació que han establert Glenn i Maggie (i els més envejosos) hem arribat a desitjar el pitjor a l’afortunat asiàtic. Per cert, aprofitant l’avinentesa, quant a sexe, exigim escenes tant explícites com les de violència.

Tanmateix no tot brilla, en aquesta sèrie fosca. Quan ens assabentem que l’antiheroi Daryl no surt al còmic resulta que el personatge ha anat de més a menys i ha resultat un dels més desaprofitats de la sèrie tenint en compte el seu potencial. Pitjor, però, han resultat les llacunes de guió. Algunes, clamoroses, com ara per què carai els zombis no perceben l’olor de la sang de T-Dog ferit enmig de la caravana de cotxes abandonats a la carretera? O què coi fa passejant tranquil·lament a la llum de la lluna el petit Carl pel descampat en què Rick treu la vida al seu vell amic Shane? Imperdonable.

Som plenament conscients que no parlem de The Wire, Boardwalk empire o Mad men, ni tan sols de Game of thrones, però sí d’una sèrie que tracta el tema zombi amb prou dignitat perquè tant fans com nouvinguts al subgènere apadrinat per George A. Romero ens hi sentim atrets per continuar desxifrant fins a quin punt arriben els límits de la condició humana en un món en què els menys deplorables són els morts vivents.

Per Jordi Camps

The walking dead, una muntanya russa Arribats a aquest punt, al gran final de la segona temporada de The walking dead, la controvèrsia sobre l’adaptació de la sèrie, lluny d’esvair-se, s’ha magníficat. Retrunyen massa, encara, les referències del còmic, els matisos innegables que han fet de la història original una de les més reflexives que s’han …










6 comentaris to «The walking dead»

  1. Claratiscar ha dit:

    Jo estic una mica entre les dues opinions.. D’una banda no he llegit la novel.la gràfica, però trobo moltes de les mancances que comenta el bastard David. Fins i tot vaig pensar que en Carl hauria d’explotar una micamés aquesta vena sàdica que deixa entreveure però que no acaba d’arrencar. Els diàlegs de vegades són absurds i no exploten la personalitat dels personatges, mes deixen perdre oportunitats d’oferir “xixa” i es recreen en d’altres durant massa temps. La desaparició de Sophia i el seu desenllaç, per exemple..
    però també estic d’acord amb en Jordi sobre el que és ficció televisiva i sobre saber distribuïr el joc, l’acció. En aquest cas, pel meu gust salva la temprada el final del capítol 10 i els dos últims. E quedo amb ganes de veure una tercera, i això sempre és positiu.

  2. Taxidermica ha dit:

    Confesso no haver llegit el còmic, pel que tot el que comenti a partir d’ara serà només com a seguidora de la sèrie. El primer punt que em sorprèn de la sèrie i que pel que sembla sí que hi ha al còmic és la reflexió. Ja des de la primera temporada trobo una gran mancança sobre filosofades i hipòtesi sobre la invasió zombie que assola els nostres estimats personatges. Les preguntes que es fan doncs, són poques i de poc pes tenint present la bestialitat del “asunto”.

    Sobre en Rick Grimes només diré que li falta molta sang a les venes i mala llet.

    La mort de Dale crec que era necessària per donar en la propera temporada més pes i relleu a en Glenn, que fa tota la pinta de ser el seu successor i m’aventuro a dir que potser l’únic canal de comunicació possible entre en Rick-tirà vs. la resta de cagats de por.

    Sobre la mare de la Sophia (mai recordo com es diu, això deu voler dir alguna cosa no?) T-Dog i personatges “accessoris” on hi podria afegir la Lori i altres, tot i ser personatges en certa manera odiosos perquè representen una gran carrega per la supervivència, però aquesta càrrega és al mateix temps un dels causants de la tensió argumental.
    Crec que si s’ho curressin una mica més en els diàlegs i els neguits dels personatges no seria una sèrie que necessités de grans dosis de sang i fetge, però vist el fet fins ara una mica més de gore potser els salvaria una mica i tot el producte final.

    Em continuo quedant amb la primera temporada, però certament i com ja heu dit, el tema “Otis” va ser tota una sorpresa i quelcom inesperat i crec que girs com aquest són els que els espectadors demanem, si bé no capítol rere capítol però sí amb una dosificació més freqüent a la que ens tenen acostumats. I sí, una mica més de sexe no aniria malament.. ja han demostrat a sèries com Roma o Spartacus que sexe i violència funciona.

    Com ja he dit a molts col•legues i la gran majoria pensen el mateix, la temporada en termes generals no ens ha acabat de fer el pes però els últims capítols reenganxen els seguidors i esperen una tercera temporada suculenta. Ja es veurà!

  3. Taxidermica ha dit:

    Aps, l’enveja cap a en Glenn… no serà per endurse’n a la més “buenorra”? jajajajajaj (hipòtesiiiii, hipòoteesssiiii).

    • Jcl ha dit:

      D’hipotesi res, a en Glenn més d’un bastard l’odiem només per endur-se’n la guapa de la Maggie! Som així de penosament gelosos, je, je.

  4. JHOR DEE ha dit:

    Com que sóc un gran seguidor de la sèrie “The Walking Dead” en format còmic, em vaig veure en la “quasi” obligació de fer una petita entrada en el meu bloc per opinar sobre el que (en la meva modesta opinió) són petits/grans problemes argumentals i d’autoprotecció lògica.
    Sé que pot sonar estrany, però convido a tothom a fer-hi un cop d’ull i dir la seva (sempre amb cordialitat i educació).
    Què farieu vosaltres al lloc dels protagonistes de la sèrie de tv “The Walking Dead”? El mateix? Igual? Pitjor?

    Espero que us agradi:

    http://gironamenamora.ohlog.com/

  5. Nadia Cherneshevsky ha dit:

    No us semblen prou profunds els diàlegs o les relefexions morals? Home, és una sèrie de zombies…

    Li veieu llacunes de guió i incongruències? … però si és que va de zombies!

    I no crec que es pugui comparar el còmic amb la sèrie, cada cosa al seu lloc.

    Ah, la bastarda és la Maggie, en Glenn és un “solete”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *