MENU

2 abril, 2012 Comentaris (1) Visualitzacions: 31 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Jaume Balagueró i Paco Plaza van crear l’any 2007, sota la tutela del productor Julio Fernández, l’obra mestra del terror REC, una excel·lent combinació de reporterisme, terror, zombis (o el que fossin), grans dosis d’humor negre i unes quantes incògnites obertes que, volgudes o no, van acabar de convertir el film en tot un fenomen, …

‘REC 3. Génesis’, fins que l’humor ens separi

Jaume Balagueró i Paco Plaza van crear l’any 2007, sota la tutela del productor Julio Fernández, l’obra mestra del terror REC, una excel·lent combinació de reporterisme, terror, zombis (o el que fossin), grans dosis d’humor negre i unes quantes incògnites obertes que, volgudes o no, van acabar de convertir el film en tot un fenomen, que va possibilitar la creació d’una enfervorida comunitat de fans que durant mesos van fer bullir les xarxes socials comentant i desglossant alguns dels episodis de la trama (un somni per a qualsevol director). Amb aquest sorprenent i inqüestionable èxit de crítica i públic sota el braç (descafeïnat remake americà inclòs amb la prescindible Quarentine), REC2 no va trigar a arribar. El binomi Balagueró-Plaza, conscient que no podrien igualar la sorpresa i la frescor de l’original, i sabedors de la dificultat de justificar encara més la videocàmera com a mitjà narratiu vehicular, van optar per augmentar l’acció i l’humor, i sobretot per introduir un gir argumental que canviaria la percepció de tot allò vist fins aleshores. Chapeau! Però per tot això, certament, REC 3. Génesis s’esperava amb cert recel. Ara, només amb Plaza al capdavant, la franquícia afrontava el sempre complicat dilema de renovar-se o morir. Plaza, gran cineasta i excel·lent persona, que com la seva musa Leticia Dolera, vaig tenir el plaer de conèixer al darrer Festicurts de la història, l’any 2010, ja ens va avançar aquí, a Figueres («possiblement la millor ciutat del món»), que aquest film no tindria res a veure amb la nena de Medeiros ni amb els fets exposats al primer REC, com s’especulava llavors per internet.

Dit i fet, Plaza ubica els esdeveniments a un casori i per tant inicia el film amb una introducció d’uns 15 minuts rodada a l’estil BBC (bodes, batejos i comunions), enfotent-se totalment del format i de molts dels flipats que s’hi dediquen (¡Ciné vérité! ¡Ciné vérité…!), de la fauna bizarre que habita en aquests esdeveniments (em trec el barret davant l’elenc d’actors protagonistes, liderats per una Jamie Lee Curtis reencarnada en una insuperable Dolera, i sobretot del lloretenc i amic Paco Moreno), i dels casoris en general, clar, un espectacle que si heu tingut la desgràcia de viure alguna vegada en primera persona, és per si sol esperpèntic i dantesc. Passat aquest primer quart d’hora, presentats els personatges i introduït ja l’element zombi, Plaza agafa el bou per les banyes i fa el que molts desitjàvem: abandonar per fi la videocàmara i fer-nos passar al cinema de tota la vida, centrant-se a divertir l’espectador amb acció, humor, sang, fetge i una llista quasi interminable de referències als mestres Romero, Carpenter, Burton, Jackson i el primerenc De la Iglesia, entre d’altres, però sobretot al genuí Sam Raimi (el que et fa passar de l’ensurt a la rialla en només uns quants segons), i per tant amb un grapat d’encertats homenatges al cinema de terror i al subgènere zombi en clau d’humor, amb moments tan hilarants i impagables com l’acudit de Sant Jordi i el seu escuder (atenció a qui porta l’escut de la senyera, tot un reconeixement al variat origen de les noves fornades catalanes), l’aparició del patètic John Esponja, o l’exaltació d’una sublim i desbocada Dolera, serra mecànica en mà, esquarterant walkers al ritme d’Eloise, la gran i icònica versió de l’inoblidable Tino Casal. En definitiva, una meravella imprescindible (i aquest senyor ja n’ha fet unes quantes, sobretot la desconeguda per molts Cuento de Navidad) que no és gaire habitual de veure al cinema espanyol, un film que sens dubte renova la franquícia i que des del més pur i agraït entreteniment, certifica amb enginy aquest nou concepte que és el zombimoni, i deixa el llistó potser massa alt davant el relleu que assumirà properament Balagueró (aquí productor) amb la nova entrega, REC 4. Apocalípsis, teòricament la que tancarà la saga.

Pels indecisos, pels que no teniu una estima especial per aquest tipus de cinema, un afegit: és impossible que no us divertiu veient aquest film. Això, o fa temps que esteu morts. A més, pels qui heu anat alguna vegada a algun casori d’aquests i heu desitjat en algun moment (ara no ho negueu!) la mort de tot aquell personal, supurant sucre, eufòria i alcoholisme incipient per tot arreu, aquesta és també la vostra pel·li.

Jaume Balagueró i Paco Plaza van crear l’any 2007, sota la tutela del productor Julio Fernández, l’obra mestra del terror REC, una excel·lent combinació de reporterisme, terror, zombis (o el que fossin), grans dosis d’humor negre i unes quantes incògnites obertes que, volgudes o no, van acabar de convertir el film en tot un fenomen, …










Un comentari a ‘REC 3. Génesis’, fins que l’humor ens separi

  1. La película… Lo siento… No me ha gustado NADA. ME HA ENCANTADO. Film inmejorable donde los haya. Risas a doquier y litros de sangre corriendo a borbotones. Visca Sant Jordi i la mare que el va parir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *