MENU

30 abril, 2012 Comentaris (8) Visualitzacions: 3520 Cinema Jep Soler













Michel Foucault ens parla en la seva obra Vigilar i castigar del panòptic de Bentham, un habitacle situat en el centre d’una sala i que permet controlar, des de l’interior, tot el que succeeix sense necessitat de moure’s. Els primers llocs on es va aplicar el panòptic van ser hospitals mentals i presons, per poder …

Els jocs de la fam

Michel Foucault ens parla en la seva obra Vigilar i castigar del panòptic de Bentham, un habitacle situat en el centre d’una sala i que permet controlar, des de l’interior, tot el que succeeix sense necessitat de moure’s. Els primers llocs on es va aplicar el panòptic van ser hospitals mentals i presons, per poder controlar les cel·les i habitacions utilitzant poc personal i sense gaire esforç. Foucault ho troba aberrant, perquè s’induïa els individus a creure que eren vigilats i controlats permanentment, cosa que creava un control total, ja que tant si hi havia vigilants dins el panòptic com si no n’hi havia, els individus se sentien observats i creixia el sentiment de por, la pèrdua de llibertat i es reprimien molts comportaments naturals.

Es poden trobar molts referents al cinema que expliquen aquesta situació, des del 1984, basat en la novel·la de George Orwell, El show de Truman, de Peter Weir, Deadlock, amb Rutger Hauer, Battle royale, de Kinji Fukasaku, V de Vendetta, de James McTeigue, fins arribar a Els jocs de la fam, de Gary Ross, que es basa en els best-sellers juvenils de Suzanne Collins, que també participa en el guió.
Fer comparacions mentre mireu Els jocs de la fam amb la resta de films de la llista és el pitjor que podeu fer. S’ha de mirar amb el cervell net d’influències, perquè és massa fàcil començar a pensar que l’argument i la majoria de trames secundàries us sonen: que sí allà ho feien millor…, això és igual que tal…, m’agradava més quan en l’altre…. Els jocs de la fam mereix un respecte i l’oportunitat de fer-ne una valoració per mèrits propis.

La pel·lícula, entre moltes altres coses, ens ensenya una societat no gaire diferent de l’actual, amb unes grans diferències socials i econòmiques, amb un domini centralitzat i controlat pels poders fàctics, que són capaços de malgastar l’erari públic en espectacles propagandístics mentre oprimeixen les classes socials baixes i els districtes més revolucionaris. Aquest control l’exerceixen sense cap mirament, amb tota la força necessària. L’opi del poble no és la religió ni el futbol, és la televisió. El programa en què participen els protagonistes serveix per tenir separada la població, ja que cadascun dels districtes vol que el guanyador sigui de la seva zona. «El poder més fort és l’esperança, per sobre de la por», diu el creador del joc (Donald Sutherland), i per tant s’ha d’evitar que els oprimits tinguin l’esperança de prosperar, de tenir una sortida a la situació. Ningú pot guanyar un joc en què tot està dissenyat perquè la banca guanyi.

Estic convençut que la majoria de Bastards que noten alguna part humida quan miren Perseguido, de Paul Michael Glaser (sí senyors! L’Starsky!) també recordarien amb la mateixa intensitat Els jocs de la fam d’aquí vint anys si ara fossin adolescents. Els records adquirits durant l’adolescència, quan el poder de les hormones alterades guiava la vida, ens fa perdre el nord quan arriba l’etapa en què els cabells decideixen suïcidar-se.

Michel Foucault ens parla en la seva obra Vigilar i castigar del panòptic de Bentham, un habitacle situat en el centre d’una sala i que permet controlar, des de l’interior, tot el que succeeix sense necessitat de moure’s. Els primers llocs on es va aplicar el panòptic van ser hospitals mentals i presons, per poder …













8 comentaris to Els jocs de la fam

  1. Paul Kersey ha dit:

    D’acord amb les referències, però gens d’acord en el paràgraf final. ‘Perseguido’ és un film molt superior a aquesta caca punxada a un pal. Vistes les dos ara; la primera provoca somnolència, la segona més d’un somriure. Si tenim en compte la diferència de producció i l’any, Ben Richards, el carnisser de Bakersfiled, guanya per golejada.

    • Masuka ha dit:

      Doncs jo sí que hi combrego, perquè Perseguido, del meu estimat Arnie, era una mica trunyo, la veritat. El llibre de S. King sí que era molt bo. I té raó que quan un és adolescent veu les coses amb una altres ulls. El film és prou entretingut.

  2. Josep ha dit:

    Vaig veure “Perseguido” quan es va estrenar i em va semblar una bona porqueria, tant per com va “adaptar” el relat de Stephen King com per la pinta que tenia la producció. Li hauria de donar una altra oportunitat ara que tinc el doble d’anys? Hauria d’anar a veure Els Jocs de la Fam? No ho tinc gens clar. 🙂

  3. MARC VAN DAMME ha dit:

    Com algú pot posar en dubte la gran Perseguido? Sí, ens vam tocar amb Perseguido, i què… Magnífica pel·lícula amb uns dolents dolents dolents… No recordeu Subzero? Aquella persona convertida en arbre de Nadal. Immens!!!!

  4. Paul Kersey ha dit:

    ‘Perseguido’ és un film que no es pren serio en cap moment, que es riu d’ell mateix i a més entreté sense cap altra pretensió, amb missatge crític sobre el poder dels mitjans inclós, es vulgui o no. Els jocs de la fam, és el mateix però en serio, pura pedanteria, sense acció, ni emoció, sosa de collons, sense cap punt de mala llet, ni xixa, ni un punt d’humor, ni sexe… absolutament res. Tot lo que exposa en Soler que diu que ha vist en aquesta pel·li, jo ja ho vaig veure reflectit a Perseguido. O vosaltres èreu molt burros i jo massa intel·ligent fa vint anys, que també podria ser…

  5. Paul Kersey ha dit:

    Per cert, és molt interessant això que dius del panòptic, però la pel·li no va d’això, ni del Big Brother, pot tenir alguna connexió, però no és el tema en aboslut. Parla del poder dels mitjans fusionats amb el poder de l’estat, i de la necessitat de tenir al poble entretingut amb un xou, un circ, un entreteniment visceral que el mantingui allunyat de les seves preocupacions reals i aspiracions (us sona allò que en diuen fútbol). Perseguido ho explicava més clar, amb més gràcia i sobretot amb molta menys pasta. Van Damme, tu si que en saps, coi…!

  6. Antonio ha dit:

    Kersey… torna a llegir el post que em sembla que no ho has entès del tot bé

  7. […] que dubto que puguin dir orgullosos d’aquí uns anys, com assegura erradament el bastard Jep Soler, que en són fans, com jo reafirmo avui per enèsima vegada el meu amor pel film i el xou The […]