MENU

15 maig, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 32 Cinema Jordi Dorca










Molts de nosaltres vàrem dedicar algunes hores de la nostra tardoadolescència i joventut a llegir llibres d’autors “maleïts”, personatges amb vides desestructurades, alcohòlics, jugadors i drogoaddictes que et transportaven a bordells, canòdroms, hipòdroms, bars, motels… on transitaven vides que et fascinaven, però que tu mai voldries (ni podries) viure. Normalment començaves amb Bukowski, passaves a …

Els diaris d’un rom que no emborratxa

Molts de nosaltres vàrem dedicar algunes hores de la nostra tardoadolescència i joventut a llegir llibres d’autors “maleïts”, personatges amb vides desestructurades, alcohòlics, jugadors i drogoaddictes que et transportaven a bordells, canòdroms, hipòdroms, bars, motels… on transitaven vides que et fascinaven, però que tu mai voldries (ni podries) viure. Normalment començaves amb Bukowski, passaves a Fante, Hubert Selby Jr., Malcom Lowry i Joe Orton per després anar a parar a la generació beat de Kerouac, Cassady i sobretot William S. Burroughs.

Mentre recorríem aquest itinerari contracultural, alguns (entre els qual em compto jo) vàrem arribar a Hunter Stockton Thompson, un escriptor de baixos fons i vides al límit que presentava la novetat que allò que explicava no era ficcionat sinó que era periodisme, cròniques de subgènere que es podien llegir com una novel·la i en les quals l’autor era un actor més de la història. Hunter S. Thompson portava així al límit el “Nou periodisme” que varen iniciar Capote, Talese o Tom Wolfe, i va exercir una versió punk d’aquest nou gènere que s’anomenaria periodisme gonzo.

El llibre més famós de Hunter S. Thompson és Por i fàstic a Las Vegas (1971), un llibre que va ser adaptat al cinema per Terry Gilliam l’any 1998 i en què Johny Depp va interpretar Raoul Duke, un alter ego de Thompson. Va ser allà quan Depp i Thompson van començar una estreta relació d’amistat que duraria fins al 2005, quan l’escriptor es va disparar un tret al cap que va acabar amb la seva vida.

Set anys abans de la seva mort, es va publicar la novel·la Los diarios del ron, un llibre escrit el 1959 però que es va mantenir inèdit fins al 1998. El llibre és una crònica autobiogràfica (alhora que ficcionada) sobre l’alcoholisme i el sexe d’aquells anys a Puerto Rico, on Thompson va ser corresponsal del New York Herald Tribune. A la novel·la i a la pel·lícula, Kemp, “succedani” de l’autor, abandona Nova York per anar a treballar com a periodista al San Juan Daily News. Al diari, i a l’illa en general, anirà trobant un seguit de personatges, molts d’ells frustrats, bevedors, ludòpates i fracassats que busquen un lloc al món, que l’acompanyaran en una vida de borratxeres, baralles i situacions dantesques en una ciutat i un país que pot ser el paradís per a alguns i les clavegueres per als altres.

La pel·lícula, dirigida per Bruce Robinson, és un intent lloable de plasmar l’univers de Hunter S. Thompson, però en molts casos es queda a mig camí. Es queda a mig camí en l’apartat humorístic, que, tot i que conté escenes decents, molts cops brilla per la seva absència; també es queda a mig camí amb l’ambientació de la pel·lícula, allunyada de la grisor lúgubre que relatava Thompson, i també es queda a mig camí en el relat d’una addicció alcohòlica desaforada. Tot i això, Los diarios del ron presenta moments interessants i molt ben resolts visualment, com ara les lluites de galls, la festa al bar i el ball eròtic de Chenault (Amber Heard), i sobretot el viatge psicotròpic de Kemp (Johny Depp) observant espantat la llengua colossal que surt de la boca de Sala (Michael Rispoli).

Ara que parlem dels actors, potser caldria apuntar que Depp continua en la seva línia i interpreta perfectament bé el personatge de Kemp, Ripsoli en el paper de Sala es mostra a vegades potser massa histriònic i Amber Heard interpreta Chenault, una mena de femme fatale que costa de creure quan la veus a la pantalla. L’actor més interessant de la pel·lícula és Giovanni Ribisi, en el paper de Moberg, un alcohòlic redactor de successos admirador de Hitler i que segurament és qui mostra més bé l’ambient dels submóns retratats per Thompson.

En definitiva, un intent lloable però que no passarà als annals de la història del cinema ni de les moltes adaptacions literàries que s’estrenen cada any. Un rom que té bon gust però que no emborratxa.

Molts de nosaltres vàrem dedicar algunes hores de la nostra tardoadolescència i joventut a llegir llibres d’autors “maleïts”, personatges amb vides desestructurades, alcohòlics, jugadors i drogoaddictes que et transportaven a bordells, canòdroms, hipòdroms, bars, motels… on transitaven vides que et fascinaven, però que tu mai voldries (ni podries) viure. Normalment començaves amb Bukowski, passaves a …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *