MENU

22 maig, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 25 Cinema Jep Soler










En l’imaginari cinematogràfic de cada generació queda un film en què apareix un professor que ajuda els seus alumnes, que els desperta els valors autèntics i els guia cap a la maduresa. Des de To sir, with love (Rebel·lió a les aules) el 1967, El club dels poetes morts el 1989 o Ments perilloses el …

Ensenyar a viure

En l’imaginari cinematogràfic de cada generació queda un film en què apareix un professor que ajuda els seus alumnes, que els desperta els valors autèntics i els guia cap a la maduresa. Des de To sir, with love (Rebel·lió a les aules) el 1967, El club dels poetes morts el 1989 o Ments perilloses el 1995, fins a arribar al 2008 amb L’onada (Die Welle). Segurament els més bastards es quedaran amb Classe del 99 del 1990, perquè els professors tenen una manera molt particular d’ajudar els alumnes a adonar-se de com funciona el món.

Totes aquestes pel·lícules tenen en comú que estan destinades al públic jove de l’època. Buscaven la complicitat dels joves mitjançant un ritme ràpid, uns moments èpics d’enaltiment de l’amistat, uns arguments de superació amb un fracàs parcial i un final victoriós (segur que molts recordeu «Capità, el meu capità» o «Carpe diem»). Tot el contrari del públic que veurà, i recordarà, Monsieur Lazhar. El film canadenc, nominat a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa d’enguany, va dirigida als pares i, sobretot, als educadors.

De fet, aquest és un dels dilemes que planteja Monsieur Lazhar: qui té la tasca d’educar, els pares o el professors? O tots dos? Sobre el paper és fàcil de contestar, tothom que té contacte amb un nen l’està educant, encara que només coincideixin amb ell cada matí quan va a l’escola en bus. Els nens són esponges que absorbeixen la realitat i creen la seva personalitat a partir de les relacions socials i, és clar, del seu codi genètic. Alguns pares decideixen cedir la responsabilitat als mestres, en canvi d’altres (un exemple clar al film) prefereixen que els professors només ensenyin matèria i no intentin fer pensar els fills. Pensar pot arribar a ser un problema davant la comoditat d’una educació més autoritària, amb normes rígides, poc diàleg i models de poder massa estrictes.

Podria parlar de molts temes importants que apareixen a Monsieur Lazhar, però això us facilitaria la feina i no assaboriríeu una de les pel·lícules de l’any. De manera general s’atreveixen a posar sobre la taula temes rellevants en la societat actual: la mort, el suïcidi, l’educació, la culpa, la responsabilitat, l’amor, la protecció.

Aquest any Chapero-Jackson ha realitzat un film basat en temes molt semblants, però amb una estètica i un plantejament a anys llum de Lazhar. Verbo també tracta el tema del suïcidi, de la falta de comunicació, de la nefasta educació escolar, de la distància tan gran que hi ha entre generacions. Això sí, des de la mirada dels joves, amb una estètica i un desenvolupament molt diferents.

De tant en tant un bastard ha de descansar i buscar espai per a la reflexió, per escoltar els propis pensaments, per aterrar i tastar la realitat. Què millor que fer-ho amb una gran pel·lícula. La podeu gaudir en versió original al Cinema Truffaut de Girona i als cinemes Renoir de Barcelona.

En l’imaginari cinematogràfic de cada generació queda un film en què apareix un professor que ajuda els seus alumnes, que els desperta els valors autèntics i els guia cap a la maduresa. Des de To sir, with love (Rebel·lió a les aules) el 1967, El club dels poetes morts el 1989 o Ments perilloses el …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *