MENU

8 juny, 2012 Comentaris tancats a De marcians, cinema i Ray Bradbury Visualitzacions: 917 Cinema Víctor Gonzàlez













Missatge a la Terra entre tempestes de sorra vermella: Ray Bradbury, el màgic de les paraules, realment no ha mort. Viu eternament gràcies al cinema. «Has d’emborratxar-te d’escriure per tal que la realitat no t’aniquili», el vàrem sentir a dir. Escrivia cada dia. Escrivia tant que les seves històries varen marcar a tota una generació. …

De marcians, cinema i Ray Bradbury

Missatge a la Terra entre tempestes de sorra vermella: Ray Bradbury, el màgic de les paraules, realment no ha mort. Viu eternament gràcies al cinema. «Has d’emborratxar-te d’escriure per tal que la realitat no t’aniquili», el vàrem sentir a dir. Escrivia cada dia.

Escrivia tant que les seves històries varen marcar a tota una generació. La ciència-ficció amb les Cròniques Marcianes i Fahrenheit 451 ja no seria el mateix. El cinema i la televisió agafarien ràpidament la imatgeria dels seus grans llibres. Alfred Hitchcock presenta i The twilight zone es nodririen dels seus guions. François Truffaut faria una versió del Fahrenheit amb la dèbil força de muntatge que caracteritza els cahieristes. Per Bradbury, escriure llibres o guions era una forma alternativa d’eternitat.

Van ser, però, els cinquanta i seixanta les seves gran dècades. Les adaptacions dels mons particulars que havia creat fluïen a les primeres pantalles de televisió de les llars dels Estats Units amb CBS television workshop (1952), Star tonight (1955) o Tales of tomorrow (1962). Alcoa premiere, la principal influència de The twilight zone, ja venia amb una història seva a la primera temporada: The jail.

Seguirien altres programes amb trames plenes de misteri i imaginació com ara la sèrie Out of the unknown (1965) i Curiosity shop (1971). The Ray Bradbury theater (1985-1992) seria el xou especialment dissenyat per ell (podeu veure aquí l’episodi Tyrannosaurus rex).

Alguns recordem la mini serie The martian chronicles del 1980 amb Rock Hudson. D’altres descobrim que de petits i sense adonar-nos-en havíem mamat trames del mestre com ara Historias para no dormir (1966), de Narciso Ibáñez Serrador, amb La sonrisa i El doble. Com a bons marcians bastards, el revival de The twilight zone a mitjan vuitanta amb dos episodis escrits per ell, ens varen deixar amb la boca oberta. També el guió d’It came from outer space (1953) era d’ell o el concepte del monstre de The beast from 20.000 fathoms (1953). Fins i tot a l’època soviètica, la URRS va fer sèries basades en els seus contes.

«La mort no existeix» ens explicava Bradbury a la seva novel·la Something wicked this way comes. «Mai va existir. I mai existirà. Però hem vist tantes imatges d’ella, i durant tants anys, que intentar entendre-la és impossible. L’hem de veure com una entitat, estranyament viva i cobdiciosa. Tot i així, la mort, realment, és un rellotge parat, una pèrdua, un final, la foscor. Res.»

Bradbury: salutacions des del planeta Mart. Els bastards t’estimem.

Missatge a la Terra entre tempestes de sorra vermella: Ray Bradbury, el màgic de les paraules, realment no ha mort. Viu eternament gràcies al cinema. «Has d’emborratxar-te d’escriure per tal que la realitat no t’aniquili», el vàrem sentir a dir. Escrivia cada dia. Escrivia tant que les seves històries varen marcar a tota una generació. …













Comments are closed.