MENU

11 juny, 2012 Comentaris (18) Visualitzacions: 319 Sèries Jordi Camps










Aquesta vegada no un, sinó dos ulls. Freds com el gel i que glacen com la mort. Dos anys després d’aquella iconogràfica mirada perduda de Jack amb la qual es va tancar el cercle perfecte de Lost (Perdidos), n’hi ha hagut prou amb una altra llambregada perquè es gravi com foc a la nostra retina …

Juego de tronos 2: cinc reis, un tron

Aquesta vegada no un, sinó dos ulls. Freds com el gel i que glacen com la mort.

Dos anys després d’aquella iconogràfica mirada perduda de Jack amb la qual es va tancar el cercle perfecte de Lost (Perdidos), n’hi ha hagut prou amb una altra llambregada perquè es gravi com foc a la nostra retina catòdica. Ens referim a la que ha marcat els darrers plans de l’últim capítol de la segona temporada de Game of thrones (Juego de tronos), segurament la millor sèrie que hi ha en antena actualment, amb el permís de Boardwalk empire.

Sens dubte, la recta final d’aquesta temporada ha superat amb escreix l’anterior, en què el capítol final (Valar Morghulis) serà recordat per la descoberta (d’allò més previsible, s’ha de dir) de Daenerys com a mare dels dracs. En aquesta ocasió, el llistó fins i tot era més alt, titànic si es vol, havent de superar un gloriós novè episodi: el de la batalla de Blackwater (Neil Marshall, quan siguis al Cel sigues santificat en el teu nom!). La veritat és que els showrunners i guionistes David Benioff i D.B. Weiss –que han estat renovats– s’han tornat a superar i ens han entregat un final de temporada memorable. Res d’escenes de pur farciment. Res de transició. Al contrari, fa la sensació que fins i tot els va faltar temps per vertebrar una història que en el tram final s’ha anat accelerant a un ritme gens acostumat en aquesta sèrie, que es defineix per uns tempos més aviat lents pel gènere que tracten. El seu resultat es pot qualificar de magistral a l’hora de desenvolupar trames (tant conegudes com noves), introduir girs de guió i regalar-nos allò que tant ens excita als addictes a les sèries episòdiques com són els cliffhangers, i que no és res més que una massoca sensació de deixar-nos més penjats que un fuet amb un final obert.

Dit això, i sense aprofundir gaire per no abonar-nos als maleïts spoliers, direm que de les trames apuntades ens quedem amb la que segueix el nostre nan preferit, Tyron, ferit emocionalment mentre els menyspreable Twyn Lannister és investit Mà del Rei i Salvador de la ciutat de Kingslanding. També ens ha sorprès, gratament, la que mostra com el menyspreable Rei Joffrey decideix ara casar-se amb Margaaery, en una de les escenes més reeixides del capítol i que consoliden allò que fa temps apuntàvem que, malgrat el gènere, estem més a prop de Los Soprano i El ala oeste de la Casa Blanca que no pas del Hobbit. Així mateix, un altre personatge que creix exponencialment a mesura que mostra cada cop més i més la seva feblesa humana i turment interior és Theon Greyjoy. Només cal veure la seva confessió al conseller de Winterfell o l’enginyosa arenga davant la tropa, en una escena que deriva més a la tragicomèdia.

Per contra, dos personatges de pes de la saga han acabat perdent pistonada a la recta final, com són Daenerys i Jon Snow; confiem en el seu esperat retorn a la tercera temporada. La primera, per fi alliberada dels bruixots de Quarth. El segon, al contrari, encara presoner dels Salvatges.

I tornant a l’escena final, què dir de la irrupció de dos exèrcits nous a l’immens tauler d’escacs que esdevé aquesta sèrie de l’HBO. Per una banda, els Salvatges, agrupats en un bast campament situat en una amagada vall de neu i gel. Per l’altra, la visualització dels Caminants blancs, una temible tropa de No-morts que ni el mateix Sam Raimi hauria filmat tan bé, comandada per aquest guerrer d’ulls gèlids que de ben segur ens produirà més d’un malson. L’Hivern ja és aquí, i la Guerra també!

Aquesta vegada no un, sinó dos ulls. Freds com el gel i que glacen com la mort. Dos anys després d’aquella iconogràfica mirada perduda de Jack amb la qual es va tancar el cercle perfecte de Lost (Perdidos), n’hi ha hagut prou amb una altra llambregada perquè es gravi com foc a la nostra retina …










18 comentaris to Juego de tronos 2: cinc reis, un tron

  1. Dimas ha dit:

    A mi aquesta segona temporada m’ha semblat descompensada. El que en tota la temporada es prenien un temps per explicar-ho bé i centrant-se en els personatges, en els dos últims capítols sembla que s’adonin que se’ls acaba el temps i premen l’accelerador emportant-se pel mig personatges, històries i la coherència de la sèrie.

    Una cosa és que els dos últims capítols vulguin despertar la curiositat del públic perquè es mantingui enganxada la 3a temporada, l’altra que a canvi d’això es perdi la qualitat narradora de la sèrie i es quedin molt coses sense explicar (i que ja no es poden recuperar a la 3a).

    Ah, a mi el penúltim capítol em té el cor dividit: així com el guió i la història em va encantar, la feina del director em va decepcionar. En vàries escenes del capítol semblava que la guerra fos entre quatre gats i l’assalt amb les escales feia riure.

    En fi, que em tindran ben enganxat a la 3a temporada, però que no torni a passar!

    • Jordi ha dit:

      Et veig molt crític amb el disseny de producció i les seqüències d’acció… Déu-n’hi do per tractar-se d’una sèrie de TV, no? Tot sovint ens oblidem que aquest format compta amb molt de pressupost però que s’ha de dividir en 10 capítols. Això no és cine, tot i que sovint supera amb escreix els resultats gràcies als guions.

      • Dimas ha dit:

        Repeteixo, el guió del penúltim capítol està bé, però la feina
        del director per mi va ser bastant pèssima. No t’enganyis,
        el pressupost que tenen per capítol és prou important com
        per fer-te creure una batalla com aquella, i jo no me la
        vaig creure.

        Referent a l’últim capítol, segur que va a gustos, però a mi no
        m’agrada que s’estalviïn d’explicar fets claus dels personatges
        amb l’excusa del temps.

  2. evil ha dit:

    que ni el mateix Sam Raimi hauria filmat tan bé???
    Senyor Camps deixi el medicament!!

  3. Victor ha dit:

    Totalment d´acord amb en Camps. Sam Raimi era un geni amb les seves primeres pel.lícules. Ara sembla que no sap filmar.

    Una crítica: ¨cercle perfecte de LOST?”. Quin cercle perfecte??? LOST es va acabar a la tercera temporada.
    Ja ho sé. Sempre queixant-me…

    • Jordi Camps ha dit:

      Allò de cercle perfecte ho he dit expressament per provocar úlceres a tots aquells qui us agrada criticar la sèrie que va explosionar tot aquesta febre de ficció catòdica. No entrarem a discutir tema Lost. Els Bastards ja ens vam pronunciar al seu dia i la divisió d’opinions es va fer òbvia. Més que cercle perfecte n’hauríem de dir el·lipsi perfecte, pq si més no comença i finalitza igual: amb un ull obrint-se i un ull tancant-se. MAGISTRAL! Sí, ho sé, sóc un flipat.

  4. Alt+126 ha dit:

    A mi el penúltim capítol també em va deixar amb les ganes de veure una gran batalla. No perquè tot fossin plans curts per evitar necessitar 500 extres sino pel fet que tot i ser tot aquests plans curts en aquella platja on havíen de desembarcar mils de persones jo hi vaig veure una lluita de 50 Vs 50 (si és que hi arribaven, però això és el que em vaig poder arribar a creure)

    Quan al problema de la falta de “ritme” de tota la temporada fins a arribar a l’últim capítol i “solucionar-ho tot” de cop a mi personalment m’ha satisfet… No és una história típicament èpica, és una história política en un mon fantàstic-medieval. Durant 8 capítols he vist aixó i als dos últims hi han acumulat l’espectacularitat que et fa tenir ganes de continuar amb la següent temporada (tot i que s’ha de dir que a qui ens agrada la história com a tal no ens fan falta aquests efectes “populistes”, però tampoc desmereixen).

    Per la temporada que ve espero veure algo similar, molts capítols en els que la história s’explica i acabar amb les batalles, morts principals i similars. És una estructura que m’agrada

  5. Taxidermica ha dit:

    Aquesta segona temporada ha sigut molt inestable. Els primers capítols em van semblar d’allò més soporífers. Em direu que era per tornar a entrar en la dinàmica de la sèrie, per posar-nos al dia i situar-nos, de nou, als escenaris. S’ho van prendre amb molta calma i ara al final els ha entrat la pressa. Això no es pot perdonar.

    Només per posar un exemple: quina mena de gràcia va tenir, finalment, The House of the Undying? Cap ni una. Es van passar tres capítols citant questa monstruosa casa on tot hi podia haver passat, una casa que hagués donat per moltes més històries i crear-li milers de mals de cap a la jove Daenerys. Però no. Tallen i esquincen. El que ens semblava un moment ideal de tortura es resol en tres segons i d’una manera que em va semblar força absurda. Deixeu créixer els dracs, home!

    En quant al càsting m’han sorprès gratament tant la Brienne com la Ygritte (les dues brillen amb llum pròpia), el Capità de la Ceba i el meu adorat braavosi Jaqen H’ghar. Aquests dos últims desaprofitats, sota el meu punt de vista. Són personatges brutals i que donen molt de joc i no se’ls ha tret el suc que mereixien. Desastrosos, per altra banda, m’han semblat tant l’Stannis com la Melissandre. I en part la Margaery. I en Jon Snow, encara no sé com no es dignen a substituir-lo.

    Reconec, però, que han sabut separar-se dels llibres amb molta dignitat i sense perdre l’honor i respecte al senyor George R.R. Martin i la seva saga. El duet Tyrion – Varys és memorable en cadascun dels seus encontres.

    Finalment, la sèrie em va enganxar quan estava a punt de donar-la per perduda. El final ha sigut corprenedor, però com ja heu dit molts, això només és el principi. Ens espera molt més i crec que saben com treure-li suc a totes les aventures que queden. Tenen molt clar com potenciar allò que Martin deixa a mans del lector.

    A més, s’ha de valorar el fet que sàpiguen com racionar tan bé una sèrie amb el merder de personatges principals que hi tenen. No et donen temps a cansar-te’n de cap però t’administren la dosi justa perquè no els trobis a faltar. En aquest aspecte, perfecte.

    En definitiva, que hi ha moments on em van decebre molt i altres en els que de la emoció em desbordava. La tercera temporada promet molt ja que seguirà el tercer llibre, que des del meu punt de vista és el millor dels quatre que he llegit. Així que ja es poden posar les piles, que el llistó està molt alt.

    PD: Sóc jo o en aquesta temporada en molts escenaris es notava molt el “cartró – pedra”? Potser també passava a la primera i pel meu desencís inicial amb els primers capítols m’hi vaig fixar més.

    • Alt+126 ha dit:

      Com ja he dit més que “entrar pressa” a mi m’ha semblat que han deixat tots els punts clau de “canvi” per al últim tram de la temporada. Fent que els 8 primers capítols siguin simplement una “redacció” de la historia, sense entrar més enllà (cosa que també té el seu costat dolent, perquè, per exemple, la “desaparició de Bran i Rikon” no va tenir cap gracia precisament perquè estava massa explicat i massa poc deixat com a “cliffhanger”).

      Per la mateixa raó tota la part de la Daenerys perd molta força, perquè la seva história es limita a: arribar a Qarth, discutir amb el ricatxo i que els mags facin coses rares. I si tot això ho repartim en 8 capítols acabem que tota la seva história és un seguit de repeticions i escenes sense massa pes, només esperant tant si com no l’escena final, que ha de compartir temps amb la resta d’históries.

      Però perquè negar-ho, després de sortir del foc jo no esperava res de la Daenerys fins que els dracs comencessin a ser temibles (ara no son gaire res més que 3 soplets mal calibrats, ni fondre pedra ni res per l’estil). No se el llibre, però masses minuts ha tingut aquesta temporada per tan poca cosa que li ha passat.

      El tema dels escenaris la veritat és que no sabría dir… Em va cantar bastant el croma d’aguasdulces la temporada passada però en aquesta a part del foc final posat amb aftereffects no he vist gaire res extrany (és més, la no-batalla naval del penúltim capítol és absolutament creïble. Suposo que el fons negre ajuda molt)

    • Jordi Camps ha dit:

      Taxidermica: per què no en feies un post?!

      Estic d’acord en moltes coses que dius, però repeteixo: aquests problemes que tens a la sèrie majoritàriament són perquè has llegit els llibres. Parteixes amb un punt de vista i uns personatges que coneixes i costa molt deixar de banda prejudicis. Amb això, jo que no he seguit els llibres, sóc un privilegiat, un espectador virginal que s’ha convertit en addicte a la sèrie.

      Un bon amic meu m’ha dit el mateix: la 3a serà la millor, perquè el llibre així ho és. Bé, i la 4a, pq divideixen el llibre en 2 temporades!

  6. Ferran ha dit:

    Impossible d’encabir en 10 capítols tot el que George r.r. Martin ens explica als seus llibres. La sèrie em sembla una passada. Com que sempre et quedes amb ganes de més, el millor és seguir-la i anar llegint els llibres alhora. A grans mals grans remeis.

  7. Taxidermica ha dit:

    Jordi Camps: m’hagués encantat poder fer-ne un post! Però ja fa un any que vaig llegir el llibre en males circumstàncies (en pdf a una antiga feina)pel que al veure la sèrie se’m barrejava tot i els súper fans se m’haurien tirat a sobre, jejejejeje. I a part, necessito inventar una màquina per poder controla l’espai-temps i tenir temps per fer tot el que vull!

    És clar que no ens podem despendre dels llibres, ja sabem com acaben (o continuen)les trames obertes en aquesta segona temporada i no ens en podem desfer, però som molts els que hem après a separar una cosa de l’altra i valorar-ho de maneres diferents. Costa, però és molt més satisfactori (si no ho fas acabes cada capítol amb la vena dels nervis inflada i els ulls injectats en sang).

    Com molt bé t’han informat el tercer llibre és el millor. Ara, Festí de corbs és el llibre més lent i pesat que m’ha tirat a la cara el senyor Martin, no entenc com en poden fer dues parts!O s’ho prenen amb una mica de ritme o ens claparem davant el monitor.

    I retornant al dilema llibre-sèrie… bé, és el que passa sempre que es veu una adaptació, és el debat de sempre. No crec que es tracti de mirar quin és pitjor i quin é millor, sino mirar si cada part funciona independenment. Està clar que en el cas dels libres és així, i pel que dieu els no iniciats en Canción de Hielo y Fuego, la sèrie també. Tot i així crec que un parell més de capítol no hagués fet cap mena de mal, al contrari.

  8. […] crèiem que la seva aparició era totalment oportunista i que s’aprofitaria de l’èxit de Game of thrones (David Benioff, 2011). És possible que arreplegui molts dels seus seguidors per l’estètica,  […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *